En aquella sociedad nos habían prohibido todo, todo menos morir. Y en nuestras manos estaba qué hacer con aquel pedacito de vida, si queríamos morir o si preferíamos luchar.
Ceija Stojka
Fa sis anys, el 28 de gener de 2020, vaig tenir el privilegi de compartir en un acte institucional a l’Ajuntament de Mataró algunes reflexions en nom de l’ACPEPF, amb motiu del Dia de la Memòria de l’Holocaust i la Prevenció dels Crims contra la Humanitat.
Vaig començar reivindicant a Ceija Stojka, austríaca. Deportada, quan era una nena d’onze anys, als camps d’ Auschwitz-Birkenau, i posteriorment a Ravensbrück. Va trigar uns quants anys en trencar el silenci i explicar el seu testimoni pels camps d’extermini.
Ens hem retrobat amb ella a l’exposició “El poble gitano de Catalunya: història i cultura a Catalunya”, que podeu visitar al Museu d’Història de Catalunya fins al 2 d’agost de 2026. “Un exercici de memòria històrica i una invitació a mirar el nostre país amb una perspectiva més plural, un gest de reconeixement i un acte de reparació simbòlica”, afirma Jordi Principal, Director del Museu.
Un recorregut amb molt de coneixement, pensament crític i voluntat de comprensió “per avançar cap a una societat més cohesionada, justa i inclusiva”. Una invocació molt oportuna. Vivim en uns temps convuls. Invasió i guerra a Ucraïna (no és la única), genocidi a Gaza, i el President dels EUA, Trump, violentant el dret internacional, i tractant com a enemics els seus propis ciutadans i ciutadanes. Convertint l’ICE en un cos que recorda la Gestapo i la policia política de Franco: persecució i repressió de qualsevol persona que alci la veu contra les seves mentides. Defensar els valors democràtics, la cultura antifeixista, les vacunes o l’ecologisme, s’ha convertit en sinònim de terrorisme.
A Espanya, i també a Catalunya , una dreta sense escrúpols, aixeca avui la bandera de l’odi al diferent, a les persones migrants, i particularment les més vulnerables. Es banalitza el feixisme i la llarga i cruel dictadura.
Convé, doncs, recordar d’on venim. “El 19 de juliol de l’any 1936 Barcelona es preparava per iniciar l’Olimpíada Popular. Una rèplica als Jocs Olímpics de Berlín que Hitler volia convertir, 15 dies més tard, en un aparador del nazisme, el militarisme i les lleis de discriminació racial”. Enguany farà 90 anys de tot plegat. I aquí, a la Guerra d’Espanya, va començar tot.
La lluita pels drets socials i l’economia del bé comú, avui amenaçats, la preservació de la memòria i els valors antifeixistes a Europa, esdevenen signes d’identitat resistent que cal saber vincular amb els somnis, i anhels de les noves generacions. Amb més qualitat democràtica, més igualtat, i més justícia social. Amb vocació universal, i exercint una actitud activa i esperançada.
Com ho fan ara milions de persones que amb temperatures gèlides, surten als carrers dels EUA a dir prou a les mentides i assassinats provocats pel President abusador, els milionaris tecnòcrates que li donen suport, i la violència feixista. Rescabalant consignes i cançons: “el pueblo unido jamás será vencido”, que evoquen temps de fraternitat, internacionalisme i solidaritat, inspirant un nou clam d’esperança davant de la barbàrie.
Domènec Martínez García
Notes:
Text en català
Texto en castellano
nascutel49 