«Contra el optimismo no hay vacunas»
Mario Benedetti
Venim d’un silenci antic i molt llarg, com ens recordava Raimon, i de la cultura de barri, narrada per Paco Candel, autoconstrucció, gent treballadora i festes populars. Vaig tenir una infància afortunada. Em vaig enamorar de Sigrid, a les pàgines d’El Capitán Trueno. Als deu anys em van regalar una Pluma22, una màquina d’escriure on vaig transcriure cròniques i fantasies. Als tretze anys vaig començar a treballar. Vam descobrir els llibres i els poetes prohibits, i també les cançons que van acompanyar els nostres somnis. “No es un bello producto no es un fruto perfecto”, i els nostres neguits “Que volen aquesta gent que venen de matinada”, en la veu de Maria del Mar Bonet. Quins temps. Els anys seixanta i els setanta: ara és demà, i tot està per fer!, entranyable Miquel Martí i Pol.
Cultura i militància psuquera, ecosocialisme, banca ètica, energies renovables, la cultura popular de Barnasants. Internacionalisme i revolució feminista. I un munt d’assignatures pendents: anglès (impossible), el curs de tangos (incompetent), una llarga llista de llibres, viatges, exposicions i teatre (coses de la Consol), i caminades, i rutes en bici amb la gent que estimo.
Aquest blog rudimentari és un intent de narrar aquest pas del temps, les petjades diverses, i el goig (i temeritat), de compartir-ho amb els amics i amigues que he fet pel camí.
Domènec Martínez García, gener 2017
nascutel49 