Fa uns dies, el 18 de novembre, vam invocar a Víctor Jara. Enguany s’han complert 50 anys d’aquell fatídic 11 de setembre de 1973 que va marcar la nostra generació. Rafa Pino va recordar algunes de les cançons que ens van acompanyar durant la nostra joventut. “Esta es la historia señores, aunque parezca mentira de un hombre que nació niño y se convirtió en gorila. Usted y yo, y yo y usted, sabemos que hablo de Pinochet”. Solidaritat amb Xile era també el nostre crit amb octavetes i pintades clandestines.
La jornada havia començat al centre cívic Montserrat Roig de Terrassa —no podíem haver triat un lloc i un nom millor—, amb una introducció de Jonathan Atienza. A la taula José López (Josechu), el Juan Márquez i el Paco García, autèntics inductors, conductors i autors d’aquesta trobada. La Cati Moreno i qui subscriu aquesta crònica vam posar la veu, i un xic d’emoció, als parlaments que havíem compartit (sobre el paper) prèviament. Va ser una jornada emotiva, fraternal, sense falses nostàlgies ni indulgències. Volíem aplegar-nos i reivindicar el compromís col·lectiu d’una generació que a Terrassa va marcar un temps i un país: els anys 60 i 70. I els de la militància a les Joventuts Comunistes, les joventuts del PSUC, el partit dels comunistes de Catalunya. No hi érem tots, ni tampoc totes, però va ser un plaer retrobar-nos, abraçar-nos i afegir nous compromisos abans que les absències ho facin més difícil. Les ressenyes, vídeo i fotos publicades s’adjunten al final d’aquesta crònica.
Ras i curt. Ens vam conjurar en la tasca de preservar la memòria i els testimonis de la gent que es va implicar, amb totes les conseqüències en el combat per les llibertats i els drets socials. Reivindicant el significat de Terrassa, la Roja. També ens van agradar les salutacions de les persones properes que representen valors i propostes solidàries i constructores de futur. Sumant voluntats.
Per aquesta raó he volgut fer un resum del que vam dir, sense altres pretensions, per fer-ho arribar a d’altres militants de la Juve que no ens van poder acompanyar i que de ben segur volen formar part d’aquesta iniciativa. Al final d’aquest text hi trobareu un PDF en castellà.
La Cati Moreno, que amb 16 anys ja havia estat detinguda per la seva activitat sindical i militància a la JC, va obrir aquesta mena de relat, començant des del principi. Reivindicant els valors i compromís d’una generació irrepetible durant la lluita antifranquista, per la llibertat, la democràcia i el socialisme. Recordant els nostres orígens un 12 d’abril de 1936 amb la creació de la JSUC, que es va anticipar a la reunificació de les forces comunistes, proletàries i socialistes, davant l’amenaça feixista, i que van propiciar la constitució del PSUC a la Plaça del Pi de Barcelona, el 23 de juliol, ja iniciat el cop militar contra les institucions democràtiques de la II República.
Aquesta cita tenia per objectiu posar en valor el treball organitzatiu dels joves comunistes entre 1965 i la Constitució de 1978, a fi i efecte de reivindicar aquest compromís col·lectiu, i també que es conegui, sigui recollit i es pugui preservar en forma de testimonis i així enfortir el fil de la memòria col·lectiva de la ciutat.
Van ser anys de lluita intensa, continuada, militància clandestina i activisme conscient. En tots els fronts a on podíem. Els temps no eren fàcils. S’ha recordat la política de “reconciliació nacional”[i], preconitzada pels comunistes l’any 1956, com un factor decisiu per treballar amb noves fornades de gent jove que no havia conegut directament els estralls de la Guerra i la repressió dels anys 40 i 50, però si el marc de la dictadura més llarga d’Europa. L’afusellament de Julián Grimau l’abril de l’any 1963, després de ser terriblement torturat a la Direcció General de Seguretat, va marcar emocionalment a moltes de les persones que aquells anys es van incorporar a la lluita política militant a les Joventuts Comunistes de Terrassa, durant la primera meitat dels anys 60. Molts d’ells i d’elles eren fills i filles de militants del PSUC o de represaliats de la dictadura, que havien migrat a Catalunya des d’altres zones d’Espanya. Particularment des del sud. Hi havia militàncies molt joves, de 15, 16, 17 anys. Organitzacions molt pensades per fer créixer i protegir l’organització de la Brigada Política i Social. Cercles o cèl·lules de poques persones amb responsabilitats definides. Finances (afiliar-se volia dir pagar una quota), propaganda (octavetes, pintades, agitació), organització, entre d’altres. El primer centre juvenil, el JG (Julián Grimau), l’any 1966 va facilitar el creixement exponencial de les Joventuts comunistes a Terrassa, particularment quan es va desplaçar del barri de La Cogullada al barri de les Arenes, i posteriorment amb l’impuls i participació a d’altres centres, com el Bartrina a Sant Pere Nord, el Cervantes (La Maurina), el Juan XXIII a Les Arenes, el Moisès a Sant Llorenç, als locals de l’església de Ca n’Anglada, promovent xerrades, sessions de cine fòrum, exposicions, excursions i descobrint poetes i cançons prohibides. Eren anys d’importants lluites estudiantils, vagues obreres, i del moviment associatiu veïnal, a Terrassa molt marcat per la Riuada del 1962. També el sorgiment del moviment de les dones democràtiques.
És ben cert que volíem canviar el món, ajuntant somnis i utopies, com estava passant a moltes capitals europees. Conscients que les idees no viuen sense organització, com havia escrit i teoritzat Gramsci. El que ens feia fort, justament, era la nostra presència i arrelament entre la gent jove, per això ens vam implicar amb les incipients CCOO i vam promoure les Comissions Obreres Juvenils, participant activament a totes les vagues, manifestacions i assemblees. També als instituts de batxillerat, els barris i altres plataformes d’activitat. La militància no era cap frivolitat. Ara quan recordem els 60 anys del TOP, Tribunal de Orden Público, cal recordar que de les 9.000 persones processades, 1.700 eren menors d’edat, i el 50% de totes les persones processades, 4.500, no superaven els 25 anys. Aquí tenim un bon nombre de persones processades o detingudes sense procés, que no consten a les estadístiques. Cal que aquesta memòria no es perdi i es pugui incorporar al patrimoni de la ciutat, com s’ha fet recentment amb els arxius de Consol Hernández, Jordi Castan i Domènec Martínez, lliurats aquest any a l’Arxiu de Terrassa, i obrint un Fons Documental sobre la Joventut Comunista de Terrassa.
Un itinerari que ens permet reconstruir les petjades de les assemblees de CCOO a la perifèria de la ciutat, les reunions a Sant Miquel de Gonteres, Font de les Canyes, Torrebonica (bajo el pino Gordo), i les més properes als barris de la ciutat (La Maurina, Ca n’Anglada, Terrassana, Can Boada, entre d’altres). També les manifestacions que ens van marcar social i políticament com la del 27 d’octubre de 1967, la coneguda com a Manifestació de les Pedres. O la concentració i manifestació del primer de maig de 1969 a La Font de les Canyes. Amb elles vam iniciar la col·locació de les plaques impulsat des de l’Espai de Memòria i els Valors Democràtics de Terrassa.
També s’ha destacat la contribució de la JC de Terrassa en l’extensió de la nostra organització a nivell de Catalunya i d’Espanya. L’extensió de les CO Juvenils, juntament amb companys i companyes de Sabadell, Mataró i Blanes, la proliferació de butlletins recollint les reivindicacions de la gent jove, treballadora, estudiantil, però també sobre feminisme i polítiques d’igualtat que s’editaven clandestinament al centre Juan XXIII. Això volia dir multiplicar-nos amb cites, missatges prohibits, repartir publicacions clandestines i promoure actes de solidaritat i suport amb les vagues més importants, com hem recordat, també amb una placa de la memòria, durant la vaga de l’AEG de l’any 1970. Amb el segell del capellans Daura i Garrit, facilitant les assemblees i reunions als locals de l’església. També amb vagues i conflictes socials a on la JC estava ben present (Laver Shappe, Agut, Tints Doré, Fontanals, Torredemer, Materials Industrials, Viscolan, entre moltes altres fàbriques) i la construcció.
Durant l’estiu de l’any 1970 es constitueix el Comitè Nacional de la JCC, una fita històrica per les joventuts, reunió clandestina a l’interior. La JC de Terrassa va estar molt ben representada. Es va aprovar un Manifest polític i el terrassenc Domènec Martínez va ser escollit Secretari General. Veure notes CH i JC i DMG sobre l’arxiu dipositat al Fons de la Joventut Comunista (Arxiu de Terrassa).
Qui subscriu aquestes línies va agafar el relleu del relat per destacar l’extraordinària mobilització durant el Consell de Guerra de Burgos, desembre de 1970, que va marcar un abans i un després de la lluita antifranquista, a nivell nacional (vagues als principals sectors industrials, transport i universitats) i també internacional. Manifestacions a les principals capitals europees demanant l’abolició de les condemnes i sentències de mort i el final de la dictadura. A Terrassa la gent de la JC, conjuntament amb l’organització del PSUC i de les CCOO, es va implicar des de la matinada, formant piquets informatius per tal de garantir la jornada de vaga general. Alguns dels presents van conèixer la detenció i el pas per la caserna de la Policía Nacional, els grisos, a l’edifici de la carretera Montcada, i el seu trasllat a disposició judicial, després de ser maltractats i apallissats, amb acusacions que implicaven molts anys de presó. Situacions que es repetiran durant la primera meitat dels anys 70. Cal recordar que el mes de març de l’any 1974 va ser executat Salvador Puig Antich a la Model de Barcelona, i que al setembre de 1975, van ser executats cinc joves antifranquistes, 2 membres d’ETA i 3 del FRAP, justament dos mesos abans de la mort del dictador. Cal recordar-ho. Detencions i tortures.
La militància també volia dir preparació i formació política. Aprendre conceptes nous, com la necessitat de facilitar la política d’aliances (afegir noves voluntats a la lluita política contra la dictadura, des de la pluralitat i la diversitat) i tenir en compte la correlació de forces, elemental per no caure en l’infantilisme i el voluntarisme estèril. La militància a la JC volia dir participar en seminaris com els de la Serra del Cadí, l’estiu de 1970, amb convivències i autoorganització amb més de 40 joves, o a Sant Llorenç de Morunys a prop del naixement del riu Cardener un any més tard. Una exhibició de la força i capacitat de la nostra organització. Aquesta militància també cultivava la cultura de l’internacionalisme. La solidaritat amb els processos d’alliberament colonial i d’emancipació. La solidaritat amb el poble de Vietnam contra l’agressió dels governs del EEUU ens va marcar profundament. Com abans havia estat l’assassinat de Patricio Lumumba, líder anticolonialista i primer ministre de la República Democràtica del Congo. La causa del poble palestí, l’evocació de Nelson Mandela contra l’apartheid a Sudàfrica, i per descomptat amb el poble de Xile. Tot s’accelera durant l’any 1975 i 1976, tal com s’expressa amb els milers de procediments del TOP, i la declaració de l’estat d’excepció, per aturar les mobilitzacions i vagues del moviment obrer.
En paral·lel creix la capacitat de la política unitària contra la dictadura. L’any 1970 el PCE impulsa les polítiques de Pacte per la llibertat, un nou repte per avançar en un mateix front les forces democràtiques i facilitar la ruptura democràtica. A Terrassa la Comissió Cívica presenta a l’SFERIC Catalunya 70, embrió de la futura Assemblea Democràtica. L’any 1971 es farà visible la instància unitària l’Assemblea Democràtica de Catalunya, amb la concurrència de partits polítics, sindicats i diferents moviments socials i culturals. La JCC també hi és. La mort de Franco (20N-1975) tot ho accelera. Es crea la Junta Democrática i després la Platajunta. Amb alguns intents de deixar els comunistes fora de l’equació democratitzadora. La força i mobilització del PCE/PSUC, i de les CCOO, que havien estat els impulsors de la lluita per les llibertats als centres de treball, universitats i els carrers, fa fracassar els intents de marginació política. Però res no va ser fàcil.
Cal recordar que la direcció de la UJCE va ser detinguda a Madrid el 17 d’abril de 1976 quan preparàvem la IV Conferència. Tots recordem el gran míting de l’SFERIC del 29 de maig de 1976, ple de gom a gom de militants comunistes, veterans i joves. Amb una gran pancarta que presidia l’acte: Socialisme en Llibertat. Molts i moltes de vostres vau estar allà, i vau ser protagonistes, jo m’ho vaig perdre. Em vaig assabentar a Carabanchel. La IV Conferència de la UJCE es va acabar celebrant clandestinament a Catalunya, l’octubre d’aquell any, Sentmenat i Barcelona. Algunes de les persones aquí presents van participar activament en la seva organització. Calia, com deia el PCE, sortir a la superfície.
No va ser un camí de roses. Els nostàlgics de la dictadura i determinats “reformistes” amb Arias Navarro, Manuel Fraga i Martín Villa volien controlar les protestes i mobilitzacions. “La calle es mía”, deia Fraga. No oblidem els antecedents dels cinc treballadors assassinats a Vitòria el mes de març de l’any 1976. Cal recordar, com fem ara cada any davant del portal de CCOO, la nit del 24 de gener de 1977 a Atocha 55 de Madrid, la massacre contra els advocats del PCE i de CCOO. El dia abans havien assassinat a l’estudiant Arturo Ruíz de 19 anys, participant en una manifestació demanant Amnistia, i el mateix dia 24 a l’estudiant Maria Luz Nájera de 20 anys, també assassinada durant les manifestacions per protestar contra la violència del dia anterior. Alguns dels seus assassins han treballat i han tingut la protecció de les forces de seguretat fins ara. L’enterrament i manifestació silenciosa dels advocats laboralistes també va ser una demostració de la força organitzada del PCE. El 9 d’abril de 1977, dissabte de Setmana Santa, es legalitza el PCE. Alguns de nosaltres ho vam saber participant en un Festival de la Joventut Europea a Brussel·les.
Així arribem a les primeres eleccions generals del 15J a la nostra ciutat. El PSUC, el nostre partit va ser el més votat: 22.618 vots, un 28,52%. S’iniciava un nou temps, amb encerts, errors i molt de voluntarisme. També amb el bagatge i el sacrifici de les dones i homes del PSUC i de la JCC que van obrir el camí per fer possible la via i la construcció de la raó democràtica. Es evident que no sempre la vam encertar, però aquesta és ja un altre història i un altre context que caldrà analitzar amb rigor, noves mirades i sense acrituds ni falses indulgències. Correspon fer-ho a les noves generacions.
Però crec paga la pena llegir el que va escriure Gregorio López Raimundo, en aquest llibre: Para la historia del PSUC. La salida a la superficie y la conquista de la democracia. Editorial Península, 2006.
La actividad de la JCC acompañó a la del PSUC en la conversión de Comisiones Obreras en una gran organización de masas, en la creación de la Assemblea de Catalunya y en la promoción de las grandes acciones populares que hicieron de Catalunya el principal bastión de la lucha contra el régimen. Fue decisiva, además su participación para la formación de las JJCC a escala de toda España y en el establecimiento de relación de cooperación internacional con los jóvenes comunistas de Italia y de Yugoslavia y con la Federación Mundial de la Juventud Democrática, que fueron especialmente solidarias cuando los dirigentes de la UJCE fuisteis detenidos en 1976.
Carta a Domènec Martínez. Barcelona 9 de junio de 2005, páginas 66 a 70.
També l’historiador Xavier Domènec Sampere a Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980)- Fundació Ferrer i Guàrdia, 2008, va escriure:
La història de la Joventut Comunista de Catalunya durant els darrers anys del franquisme, i especialment durant aquells que s’han anomenat de transició, és la història de la segona organització política en nombre d’efectius de tot l’antifranquisme, i en alguns indrets del nostre país senzillament la història de l’organització política més important de la lluita per la democràcia. Realitat a voltes diluïda pel fet que la JCC era l’organització juvenil del partit [PSUC] més important de l’antifranquisme.”
Cal fer un esforç per tal que aquesta memòria col·lectiva, la de les dones i homes de la Joventut Comunista de Terrassa, i la de la gent del PSUC, no es perdi, es preservi i pugui ser útil en les lluites actuals: la defensa dels drets, llibertats, igualtat i justícia social: no van caure del cel; i com antídot davant el negacionisme, i creixement de les extremes dretes al nostre país i a Europa. Per això, quan arriben als governs el primer que volen és eliminar les polítiques públiques de memòria.
Tal com hem reiterat a molts dels actes recents: la memòria és coneixement, i també ha de ser reconeixement. Hem de trobar la manera de fer-ho amb la gent que ens ha precedit, i molt particularment amb les dones, encara ignorades. Van estar a la primera línia del combat, no eren la “dona” o la “filla”, de tal camarada. Tenien nom propi, i a més a més de la seva militància feien les tasques de cura dels més grans i dels més petits, i de l’economia domèstica.
Aquest relat, incomplet, no és el final d’un compromís, és un punt i seguit, cal afegir nous testimonis. L’ADN de la nostra memòria. Vam ser-hi a les lluites contra el franquisme, i avui, molts i moltes de vosaltres continueu, continuem, en la lluita en la defensa de les pensions, de la sanitat pública, de l’educació pública i de qualitat, en la preservació de la memòria democràtica i alçant la veu contra les guerres.
Companyes i companys, és un plaer retrobar-nos i constatar el pas del temps, renovant somnis i proclamant noves utopies.
Domènec Martínez García
Veure: Crònica, fotografies i vídeo “Trobada antics militants de les joventuts comunistes de Terrassa, anys 60 i 70”.
https://monterrassa.cat/societat/trobada-militants-comunistes-lluitar-franquisme-370237/
[i] La política de reconciliació nacional va ser aprovada pel PCE el mes de juny de 1956, en plena clandestinitat. Aquesta proposta pretenia l’enteniment de totes les forces antifranquistes independentment d’on havien estat durant la Guerra.
Annexos:
Text en castellà presentat per Cati i Domènec, PDF
Text Qüestionari per recollir testimonis, PDF
Enllaç, lliurament dels arxius al Fons de la Joventut Comunista de Terrassa (Arxiu Municipal).
nascutel49 