Un punt de trobada de l’Antropologia Social i Cultural a Catalunya.
Programa del Simposi “Museus i ciutadania”
El dijous 25 de gener vaig participar a la presentació del Consell de les persones (s)àvies: la Història explicada per la gent gran”, amb Francesc Cardona, tècnic del Museu d’Història de Catalunya[i].
Les comunicacions de la Jornada parlaven de “repensar i reinventar el museus, treballar la diversitat, els relats compartits, la didàctica inclusiva, la ciutadania al centre”, i oferien un recull de diferents experiències per fer-los més atractius, “potenciant la creació artística, els programes de mediació entre ciutadania i patrimoni, els relats compartits i la construcció de noves narratives, i el desenvolupament de models comunitaris: diàleg amb l’entorn i participació dels agents de territori”. I uns objectius ben definits: espais de trobada, foment de la reflexió crítica, vincles amb altres espais i/o regidories de cooperació i solidaritat, i mediació cultural per apropar-nos al públic jove. Aquest és el gran repte!
M’agrada compartir ara, en aquesta entrada, l’agraïment i cinc reflexions telegràfiques.
Formo part d’aquest Consell “persones (s)àvies, des de l’any 2020, i és una de les experiències més gratificants des de la meva condició de jubilat, compromès en la divulgació de la memòria col·lectiva i democràtica.
Un doble privilegi. Compartir testimoniatge, d’un temps i d’un país, i fer-ho amb unes companyes i companys tant savis i generosos. He après moltíssim. Com es vivia a les barraques de Montjuic i els barris d’auto-construcció; com es rebia i s’exercia l’ensenyament a les escoles; les dificultats de les dones en tots els àmbits socials, econòmics i polítics; la solidaritat a les fàbriques i als barris i les lluites per les millores socials. La repressió contra els drets fonamentals d’expressió o reunió, i la persecució i discriminació per raons d’orientació sexual. Temps de plom, fum i de fam, i de negació de la llengua i la cultura catalana, etc.
I també un privilegi poder interactuar, amb un alumnat molt jove, de segon d’ESO i de batxillerat, que afortunadament no han viscut situacions de manca de llibertats i de foscor com les nostres generacions, i que se sorprenen de les coses que els hi expliquem.
“L’època del candil, del carburer, del petroli, del butà, cases sense llum ni aigua corrent. Amb aules escolars presidides per les fotografies de Franco i José Antonio, i al mig una Creu. I el Espíritu Nacional, i taules de multiplicar i la letra con sangre entra. I la doble vida clandestina per repartir octavetes, anar a les manis amb molta por al cos, i sabent que et podia caure un consell de guerra, a més de les pallisses i la tortura. I les cartilles de racionament i els trets dels escamot d’execució al camp de la Bota, fins als anys 50. Somorrostro”.
Mantenir l’atenció durant dues hores d’aquest alumnat és un èxit total. Cal afegir que el mèrit és del professorat (bàsicament professores) que fan un treball de preparació extraordinari i que també ens han confessat. “És la primera vegada que hem sentit parlar d’aquestes coses, no ho hem après a l’institut ni a la Universitat”. La metodologia i la caixa dels objectes de la nostra època que descobreixen també ajuden.
Les cinc reflexions tenen a veure amb la necessitat de fer una tasca de preservació de la memòria col·lectiva, establint ponts i referències amb les esperances i també les pors i neguits de les noves generacions.
Primera. La memòria és una condició útil per entendre el present imperfecte. Cal fer molta pedagogia. El dia 27 de gener, és el Dia Internacional de les víctimes de l’Holocaust, segons NNUU. Les llambordes dels deportats han de permetre establir un vincle entre la derrota de la República, Franco, Hitler i Mussolini, exili i deportació, i el combat per les llibertats, la lluita contra la dictadura. Instituts, escoles, i alumnat han sabut retornar la dignitat als noms i cognoms que figura a les Stolperstein. Generant una memòria afectiva que renoven cada aniversari.
Segona. Hem de saber d’incorporar la memòria de les persones migrades. Ho hem vist amb l’alumnat de moltes escoles. Venen d’altres realitats. Hem de conèixer millor els seus anhels, somnis, les pèrdues, arrelades a les seves memòries més properes. Atrapades entre dos mons. Les figures de les àvies i mares (molt sovint absents) com elements centrals.
Tercera. La memòria per crear i enfortir la comunitat. Per combatre aquesta malefici interioritzat “no es pot fer res per canviar les coses”, esterilitzant, mitjançant exemples que expliquin justament el contrari. Identificant-los i fent una lectura pedagògica de les lluites socials i dels col·lectius implicats que si van ajudar a canviar les coses. Conscients que la memòria és coneixement i també ha de ser reconeixement. Identificant memòria amb valors ètics i valors democràtics.
Quarta. La comunicació i el diàleg intergeneracional, per fer front a les pors actuals, des del canvi climàtic, les precarietats i els sentiments d’ansietat. També davant de l’ús compulsiu der les xarxes, les urgències digitals, que allunyen dels argumentaris complexos i el pensament crític, les experiències empíriques i físiques, i que generen noves incapacitats socials.
Cinquena. Propiciar els espais físics d’aprenentatge compartits. Aules, escoles i altres espais col·lectius d’adults. Una comunicació fructífera en totes direccions. Una manera de prendre el pols a les noves realitats de les escoles i els barris de les nostres ciutats. Per aquesta raó volem reivindicar la pedagogia del testimoniatge de les persones de la Generació TOP, el de la generació que durant els anys 60 i 70 va desafiar la lògica de la dictadura més llarga i sanguinària d’Europa, i no es va resignar davant de les adversitats. En aquest sentit jo sempre convido als i les alumnes que preguntin a les seves àvies, elles són les dipositàries de la memòria vital de diferents generacions.
En definitiva. Una memòria amb pedagogia per connectar amb el jovent, que ajudi a preservar i defensar les llibertats democràtiques i les conquestes socials. Aquestes no van caure del cel, i també es poden perdre. El repte es comú: millorar la qualitat democràtica de les nostres institucions col·lectives.
Domènec Martínez, sociòleg
Nota
Aquest text es complementa amb aquest altre: “Aprenentatges compartits”. ACPEPF.
https://expresospoliticsdelfranquisme.com/2024/01/10/aprenentatges-compartits-gracies-vida/
[i] Consell de les persones (s)àvies.
nascutel49 