nascutel49

24 imatges gens innocents.

Aquell estiu, la María i el Francesc, amb 16 anys es preparaven per la inauguració de l’Olimpíada Popular que s’havia d’inaugurar el 19 de juliol de 1936. L’agenda de les JSUC els va ajuntar i aplegar per altres urgències. Defensar la II República i el Govern legítim de la Generalitat. Els seus testimonis, com els de la Neus i la Teresa, van inspirar posteriorment a la Montserrat, les seves biografies expliquen la història del Segle XX a Catalunya, España i a Europa. Aprenem!

Vaig néixer a Terrassa, i això també marca de per vida. La Riuada del 62 i la lluita dels barris i les vagues obreres, i el protagonisme dels altres catalans i “Hay una juventud que aguarda”, del Paco Candel. I aquell club juvenil, Club JG (Julián Grimau), epicentre de la JCC dels anys seixanta a Terrassa. La Manifestació de les pedres i les més de 60 persones detingudes aquella matinada. Les dones lluitadores i el Combat per la llibertat, sediment i testimoni d’un temps i d’un país. I els primers de maig del 1966, del 1969 i del 1976, “jo vinc d’una lluita que és sorda i constant”. Aprenentatges accelerats.

Les idees no viuen sense organització. Tampoc sense formació i sense memòria, per això m’agrada aquesta invocació a aprendre de l’Escola Lina Òdena que avui ens convoca. I la solidaritat internacionalista, “la internacional serà el gènera humà”. L’any 1970 vam constituir el Comitè Nacional de la JCC, i era la primera vegada, sota la dictadura, que fèiem una trobada com aquesta a Catalunya. I vam estar molt presents a totes les activitats i iniciatives unitàries, manifestacions i combats per les llibertats democràtiques i els drets socials.

La dictadura va ser llarga, cruel i va morir matant. Les darreres execucions un 25 de setembre de 1975, cinc joves. Aviat recordarem el 50 aniversari de l’aplicació del garrot vil a Salvador Puig Antic, un 2 de març de 1974, a la Model de Barcelona. Ha mort el dictador més vell d’Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!, en paraules de Joan Brossa. I calia sortir a la superfície, la consigna del PCE i del PSUC, hem de desbordar els límits que ens imposa la dictadura. Ara, amb Arias Navarro com a President, el “carnicero de Málaga”. I per això vam convocar la IV Conferència de la UJCE a Madrid, i vam estar detinguts i detingudes, acusats de “preparar las acciones del próximo uno de mayo”. Em vaig perdre aquell dissabte del 29 de maig a la meva ciutat, un SFERIC, ple de gom a gom de veterans militants comunistes, formades a les lluites obreres de les fàbriques, a les vagues de la construcció i les manifestacions estudiantils, i amb una pancarta ben explícita Socialisme en Llibertat, omplint l’escenari. També la persistència per fer-la a Sentmenat i a Barcelona l’octubre de 1976. Com van deixar testimoni periodistes de mitjans de comunicació nacionals i internacionals. Semblava que ja ho teníem tot a tocar, però va arribar aquella setmana negra del mes de gener de 1977. L’assassinat dels joves estudiants Arturo Ruiz García i María Luz Nájera, i la massacre al despatx d’Atocha, i una manifestació impressionant ocupant els carrers de Madrid. La legalització arribaria aquell 9 d’abril de 1977. La Consol i jo ho vam viure a la Universitat Lliure de Brussel·les, compartint cartell amb Manuel Gerena i Los Indianos (refugiats argentins, fugint de la desaparició d’adolescents i dels crims de l’operatiu Cóndor, les dictadures d’Amèrica Llatina).

Vam plantar cara amb la campanya per votar als 18 anys. Amb dimensió europea. Una reivindicació de la JCC que va fer seva l’Assemblea de Catalunya. No ho vam aconseguir. La majoria d’edat als 18 es va consagrar a la Constitució de 1978. A Terrassa el PSUC, amb més del 28% de vots, va ser la força política més votada a les primeres eleccions del 15J de 1977. Començava un altre temps, no era el final de res, tot estava per fer i tot era possible, com  ens recordava el poeta.

Aquesta història, la de la JCC, va ser valorada pel company Gregori López Raimundo “Para la historia del PSUC”, també Xavier Domènech, va deixar la seva petjada a Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya, 1970-1980. La memòria és coneixement, hem repetit molt sovint, avui afegint el necessari reconeixement. Els drets socials i les llibertats democràtiques (sense dubte millorables) no van caure del cel. Coneixement i reconeixement. Com fan aquest dies els testimonis de la Desbandà. Memòria també és Justícia i Solidaritat, preservar-la d’algunes adulteracions i relats és la nostra obligació. Hem d’aprendre, sempre i instruir-nos. Tenint ben present d’on venim. Reivindicant l’orgull de ser fill de la María i del Manuel, gent senzilla, treballadora, que van arribar a Catalunya deixant darrera algunes històries, fotografies i la memòria d’un poble d’Almería. Com la Desbandà. Instruir-nos per aprendre!

Aquesta és la darrera estampa o diapositiva.

També l’agraïment a les noves generacions, amb diferents sigles i logotips, que s’apleguen cada més de febrer al Fossar de la Pedrera i al Camp de l Bota, sota la invocació de l’ACPEPF, per homenatjar als afusellats de la JSU i del PSUC. Un testimoniatge i compromís que ens ajuda a preservar la memòria i la cultura antifeixista d’una generació que es va conjurar contra el feixisme una primavera de 1936. Una invocació molt oportuna per preservar la memòria de la resistència als camps d’Europa contra el nazisme i el feixisme, davant el ressorgiment de les dretes extremes. A Europa es juga de nou la democràcia a les properes eleccions del mes de juny.   

He volgut tancar aquest relat sentimental a l’Espai Jove Ca la Panarra, a tocar del centre cívic Tomasa Cuevas, enllaçant el nom de Lina Òdena amb el de Lina Panyella, que es van evocar en uns camins de resistència i de llibertat l’any passat a Besalú. “70 anys després quan tot just apunta la aurora”. Els fils de la imprescindible preservació i transmissió de la memòria. Aprendre, aprendre, aprendre!

Domènec Martínez, 10 de febrer de 2024