nascutel49

Commemoració del 93è aniversari de la proclamació de la II República Espanyola

Molt sovint recordem que l’exercici de la memòria significa cultura, coneixement i també reconeixement. Aquesta intervenció de Consol Hernández García, vicepresidenta de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, és un bon exemple:  

Ens apleguem avui, en aquest respectuós homenatge, tot recordant a les dones i homes que van lluitar en la defensa dels valors i llibertats democràtiques que va representar la II República.  

Davant del Monument a les Brigades Internacionals que la ciutat de Mataró va inaugurat al 1996, erigit en honor i testimoni de totes aquelles persones que procedents de diversos països del món van venir a combatre per la llibertat, contra el feixisme que ja es gestava a Europa, des de l’any 1922, amb la Marxa feixista sobre Roma.

Les Brigades Internacionals van participar en la majoria dels fronts de guerra. Van destacar especialment a la Batalla de Madrid, del Jarama, de Brunete, de Guadalajara, de Belchite i de l’Ebre, on van fer un gran sacrifici humà a primera línia de foc, a on batallons sencers van quedar pràcticament aniquilats.

La majoria dels 51 brigadistes, que avui podem llegir els seus noms en aquests monument, procedien dels fronts de guerra a Brunete, Serra de Pàndols, Mora d’Ebre, Gandesa, Villanueva de la Jara i de las Batalla de l’Ebre, i es possible que d’altres batalles a les comarques dels Ports i l’Alt i el Baix Maestrat. Van formar part de XI Thälmann, Brigada alemanya;  XII Garibaldi, Brigada italiana; XIII Dombrowski, Brigada eslava; XIV Marseillaise Brigada francesa; XV Lincoln, Brigada anglosaxona.

D’aquestes brigades, l’XI, la XIII i la XV, més les unitats de cavalleria, artilleria i serveis, constituïen la 35 divisió internacional sota les ordres de Walter. Mentre que la XII, la XIV i la CXXIX formaven la 45 divisió de Hans Kahle, que es formà més tard.  Quan van ser ferits, seguint l’itinerari dels seus batallons, molts d’ells ja havien lluitat a altres contrades com l’Alessandro Manzoni.

Així ens ho explica  Maria Salicrú-Maltas, en el seu treball de Recerca i restauració “ELS BRIGADISTES INTERNACIONALS ENTERRATS L’ANY 1938 AL CEMENTIRI DELS CAPUTXINS DE MATARÓ: IDENTIFICACIÓ I DIGNIFICACIÓ 80 ANYS DESPRÉS”, ens diu que:

 30-Manzoni, Alessandro. Era un  Soldat italià nascut el 30 de novembre de 1911 a Bologna, fill d’Attilio i d’Adele Scorzoni. Sabater. Conegut comunista a Itàlia.

Des de 1936 formava part de l’organització social Joventut Republicana Italiana. Va treballar com a activista al partit. Arrestat al 1930 per la seva activitat antifeixista fou condemnat a 2 anys de presó el 12 novembre de 1931. Marxa a Suïssa l’agost de 1935 per escapolir-se d’una nova captura i arriba a Espanya per França el 23 de gener de 1937. Batalló Garibaldi, Brigada XII. Destinat com a sanitari: portalliteres. Parlava italià, francès i espanyol. Apareix a un llistat del RGASPI de brigadistes hospitalitzats que des de l’Hospital Provincial de Madrid van ser traslladats a Tarancón l’11 de març de 1937. Morí el 16 d’octubre de 1938 ales 21h als 28 anys a causa d’una encefalitis penetrant i afecció testicular a l’HI deMataró. Enterrat l’endemà al Cementiri dels Caputxins (núm. 1105) (Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica (RGASPI) -Sidbrint-UB)

M’he permès aturar-me en la persona d’Alessadro Manzoni, des d’un sentiment nostàlgic, atès que m’ha recordat al meu pare, en Juan Hernández Herrerias,  ell també va néixer a l’any 1911, al maig, a Abla (Almería). Tenien la mateixa edat. En Joan, afiliat a l’UGT i al PCE, s’havia posat  al servei del Govern de la República just declarat el cop d’estat. Acabava d’arribar a Almeria, s’havia llicenciat del servei militar obligatori. És molt probable que coincidissin a l’Hospital de Tarancón. En Joan, ingressà a l’Hospital de Tarancón procedent de la Batalla del  Jarama,  un més desprès que Alessandro, el 25 l’Abril de 1937, juntament amb altres Brigadistes procedents de la XV, XII, XIII i la  XIV.  S’hi va estar fins al setembre del mateix any. Un cop surt de l’hospital s’incorpora a la CXXIX, la de llengües centreeuropees, també coneguda com la Brigada Mixta de les 40 nacions. Amb el grau de Capità. Finalitzada la guerra serà capturat i traslladat a la Plaça de Toros d’Utiel, convertida en Camp de presoners i, posteriorment al Camp de presoners de Medinaceli-Sòria. Serà jutjat per rebel·lió, condemnat a dotze anys de presó, als dos anys i mig serà excarcerat amb la condició de “Deportat”, primer a Màlaga i desprès a Vilanova de la Barca, Lleida, treballant en la reconstrucció del  poble  com a “trabajador esclavo de Franco”. No podrà tornar al seu poble. Haurà de presentar-se setmanalment davant la “Junta Local de Libertad Vigilada”, el 9 de març de 1951 aconseguirà ser indultat. L’Alessandro Manzoni, no va aconseguir tornar a casa.

Cal assenyalar, que així com a  França existia el servei militar obligatori, com a Espanya, (per la qual cosa la majoria de brigadistes francesos al menys havien tingut formació militar i havien disparat un arma), a països com la Gran Bretanya, Alemanya o els Estats Units, el servei militar no era obligatori, tal com assenyala Michael Alpert. En Skoutelsky, ens il·lustra molt bé del fet de que molts brigadistes no comptaven amb gens d’experiència militar prèvia. Alguns ni tan sols havien tocat mai un fusell. Segons un estudi realitzat al juliol de 1937, entre els voluntaris nord-americans hi havia un 43% que no havia usat mai una arma abans. Tan sols el 34% d’ells comptava amb formació militar.

Es calcula que van perdre la vida a Espanya, entre nou mil i deu mil voluntaris internacionals. L’estrella vermella de tres puntes, esdevé símbol del Front Popular Internacional que representa la unió entre comunistes, socialistes i anarquistes, és l’emblema característic d’aquest exèrcit.

Mataró es va convertir en una ciutat d’acollida. Havia instal·lat un hospital internacional, la Clínica Quirúrgica núm. 7, especialitzada en traumatismes. Els serveis sanitaris que funcionaven autònomament, van ser organitzats per les Brigades Internacionals, amb personal mèdic propi. Així com l’instrumental i els medicaments que es necessitaven, que arribaven fruit de donatius i de múltiples campanyes de solidaritat internacionals. Van haver moltes pèrdues de vides a conseqüència de les ferides sofertes.

L’hospital va tenir un bon impacte i acollida entre el poble de Mataró. El propi hospital va fundar una casa d’acollida o “guarderia” o escola bressol anomenada “Elieselott Hermann”, que acollia uns 110 infants refugiats espanyols, això va ser possible  gracies al suport del Servei Roig Internacional (SRI) de l’UGT, al Comitè pro nens de Barcelona, a la Caserna d’artilleria i al quarter general de Barcelona.

També hi va haver espai per a la confraternització i l’enamorament, davant de tanta barbàrie, i així com Ernest Hemingway, s’inspira en la Maria Sans, infermera  a l’hospital internacional, per al seu personatge en el llibre “¿Por quién doblan las campanas? El grup de teatre, La Voz Ahogada-Projecte escènic, ens la fa encara més propera  a l’obra teatral “Una nova primavera”, a on ens narra la història de la jove mataronina Maria i el brigadista suec Stig, que es van trobar a l’hospital de Mataró, ella com a infermera i ell com a conductor d’ambulàncies.

Durant l’abril de 1937 i gener de 1938, la població de Mataró, va patir nou bombardeigs i metrallaments, per part de l’aviació italiana i la legió Còndor alamana, que tenien base a l’Illa de Mallorca.

A Mataró també hi havia un “Hospital de Sang”, dirigit per la Jefatura de Sanitat de l’Exercit de Terra, que atenia a soldats espanyols. Durant l’estiu de 1938, aquests hospitals funcionaven a ple rendiment, molts ferits, molts morts a causa de les seves ferides. Es van tenir d’obrir noves fosses per acollir-los, degoteig que no va parar fins al febrer de 1939.

No podem saber si, algun d’aquests Brigadistes, que avui jeuen en aquest cementiri, va arribar a les costes catalanes amb el vaixell “Ciutat de Barcelona”. Vaixell requisat per la República, que havia fet primer el trajecte Almeria-Barcelona, el 16 de febrer de 1937, evacuant a 3.000 persones, principalment dones, persones grans i infants, que van fugir des de Màlaga i pobles de la rodalia, i van anar caminant per la carretera de la costa cap Almeria. Fet que és coneix com la Desbandá. Aquest vaixell arribà al moll de Sant Feliu de Guíxols.

Tres mesos després, el 29 de maig de 1937, el “Ciutat de Barcelona” tornaria a salpar de Marsella rumb a Barcelona. El 30 de maig (diumenge) patirà un primer intent d’enfonsament front la costa de Lloret de Mar, lloc on es va anar a encastar el torpede llançat. En un segon intent, front la platja de Malgrat de Mar, el “Ciutat de Barcelona” va ser torpedinat, pel mateix submarí italià de nom Torricelli, camuflat i repintat sota les sigles C-3 que quan tornava de Sicília, va començar a perseguir el vaixell que transportava els brigadistes.

En aquests viatge no sabem el nombre exacte de passatgers que hi viatjaven, l’estimació està entre els 312 o 280 brigadistes, atès problemes de seguretat, sabem que no tots viatjaven amb identificació. Avui només s’han pogut documentar el nom de 170 brigadistes que van arribar amb vida. Dels que no van sobreviure es van identificar quaranta-sis. Aquestes dades van ser recollides al Diari Llibertat de Mataró i al Diari ABC.

Jack Freeman, va relatar més tard, com des de l’aigua es veien sobre coberta, joves, que com ells, creien que amb la força de la solidaritat internacional i la seva lluita podrien vèncer  les tropes franco-feixistes. Ens diu, “els veiem atrapats i enfonsant-se, perquè no sabien nedar, i mentre s’enfonsaven cantaven La Internacional”.

A 28 km de Mataró, a la platja de Malgrat, just en el punt de l’enfonsament s’alça un Monument a la seva Memòria, fet per l’escultor Rob MacDonald. El Monument és fruit de la col·laboració de varies entitats que sota el Projecte Solidarity Park, venen treballat per la recuperació de la Memòria dels Brigadistes amb els centres de secundaria de Malgrat de Mar, en un projecte  d’intercanvi internacional.

Aquell torpede presagiava un mal auguri. La indignació va créixer entre la  població per les constants agressions de països com Alemanya, Itàlia, Àustria, que col·laboraven amb diners, armament  i tropes, amb els colpistes de Franco. I veient com la resta de la comunitat internacional no feia res perquè el compromís de No intervenció, es complís. El 2 de juny, a la tarda, la CNT va convocar a la Plaça de Catalunya i Plaça Universitat, una manifestació que va recorre pel carrer Pelai i Rambles fins al Palau de la Generalitat, on van lliurar al President Companys, un document amb una sèrie de peticions.

Els valors de la República, no només van ser defensats pels homes que lluitaven als fronts de guerra. En el context actual, creiem  necessari  posar de relleu el paper determinant, la contribució i entrega de moltes dones que és van incorporar a les Brigades Internacionals. Dones procedents de molts països, moltes d’elles ja fugien del feixisme i la persecució als seus països, i altres moltes van venir amb la decisió de combatre i foragitar el feixisme que ja estava fent estralls a Europa.

El reconeixement merescut i imprescindible a aquestes dones, i al moviment internacionalista per les llibertats, que un dia va ser l’esperança dels pobles, ens interpel·la a aprofundir en el seu paper professional, humanístic, i intel·lectual, en allò que les va moure a posar per davant la causa republicana espanyola, deixant al darrera la comoditat de les seves vides professionals i familiars, o com el cas de moltes d’elles que ja coneixien el rostre del feixisme per venir a combatre’l des de les trinxeres i la rereguarda.

Anomenar-les pels seus noms, restituir-les a les pàgines de la història, assenyalant  les seves fites i la seva imprescindible contribució a la causa espanyola per la llibertat i els drets civils, es un deure que com a dones i com a societat no podem defallí.

S’ha escrit sobre la guerra a Espanya, majoritàriament sobre els comandaments i de la cruesa dels combats, en els que la ressenya al paper de la dona en les zones de guerra o rereguarda és testimonial o inexistent. Cal anar corregint aquest buit, “no volem pensar que és un oblit  innocent”.

Hem de reconèixer el paper i el treball que s’està fent des de la UB, amb el Projecte SIDBRINT, i el d’altres testimonis.  Així com el treball de recerca que es fa des d’altres estaments, entitats i arxius. Aquest és un suport necessari i imprescindible. Gràcies a això, avui podem disposar d’una base de dades que comença a donar-nos xifres importants, entre les 45.380 entrades, trobem 1.862 dones documentades als arxius, de les quals 174 no estaven enquadrades a les Brigades Internacionals. Van ser moltes més, caldrà anar rescatant-les.

Sabem que la Guerra a Espanya va ser coberta per més de 300 dones periodistes i intel·lectuals, no es deien Hemingway o  Orwell.  Es deien Doroty Parker, Katherine Wise Bowler, Simon Weil, Eugenia Watts, Ellen Wilkinson, Josefhin Herbst, Virginia Lowles o entre d’altres les fotoperiodistas com Gerda Taro (Gerta Pohorylle),  Kati Horna (Katalin Deutsch Blau), Tina Modotti, Margarethe Michaelis, Winifred Bates,

Periodistes i fotògrafes que van mostrar un altre rostre de la guerra, l’impacte en la població, a les ciutats i als pobles.  La francesa Clara Candiani, catòlica, va ser una de les quatre periodistes que van visitar els dos fronts de guerra.  Quan va tornar a Barcelona, desprès d’un ampli recorregut per la meitat nord del país en mans franquistes, a mitjans de 1938, va declarar:

“El Estado cristiano que dice ser la España rebelde, falsea con trágico cinismo criminal la realidad de la España republicana, y los que han sido fieles a la legalidad son presentados, sin excepción, como unos monstruos de sádicos instintos”.

Cal fer esment que als noticiaris cinematogràfics, radiofònics i a la incipient televisió a ambdós costats de l’Atlàntic, es retransmetia en directe els bombardeigs sobre la població civil espanyola. Tot informant del seu impacte en la població, i assenyalant com Alemanya e Itàlia feien assajos amb noves armes de destrucció, anticipant el que seria en un futur imminent la guerra europea.

Imatges que avui ens fereixen projectades a través des de les pantalles de televisors i mòbils,  que ens retornen tot l’horror per la destrucció que pateix el poble de Palestina. I la de tots els conflictes malgrat ja no apareixen als noticiaris. En ple Segle XXI, quan les potències mundials persisteixen en resoldre els conflictes a través de l’imperi criminal de la guerra i una desaforada indústria d’armament, i ara agreujada per la despersonalització i deshumanització que suposa  l’ús bèl·lic de la intel·ligència artificial. 

No hem d’oblidar que la memòria de la humanitat i la solidaritat entre els pobles és més forta i potent. Per aquesta raó es important recordar la contribució i l’impuls que per a la medicina i la cura al nostre país, i més en temps  de guerra, va suposar el paper de totes aquelles dones. Com va ser el de la doctora Dora Klein, Vlasta Vesela, Alicias Anka, Mimi Manovil (Maria Langer) o Sally Dorothée que va formar part de l’equip del Doctor Broggi, o les infermeres Steffi Wenzel, Salaria Kea, el grup conegut com les Mamas Belgas, o les que van formar part de diferents brigades com la Lincoln, i un llarg etc.

Així mateix, hem d’anomenar també, l’aportació de diverses periodistes espanyoles molt actives durant la guerra, i també desprès des de l’exili pel seu treball per la causa espanyola, com van ser Margarita Nelken, Lucia Sánchez Saornil, Sofia Blasco, Magda Donato, Carlota O’Neill, Matilde Zapata, Concha Espina, Ana Maria Martínez Sagi, entre moltes altres.

Així com hem de visibilitzar  a altres col·lectius que no poden seguir desapareguts de la nostra història recent. I d’aquesta manera rescabalar una anomalia historiogràfica facilitant la seva integració coral a les veus de milers de dones ignorades. Elles van entendre amb tota la seva dimensió la catàstrofe humanitària iniciada al 1936.

Com a Vice-Presidenta de les Brigades Internacionals de Catalunya, m’omple de satisfacció transmetre-us la salutació del nostre President Eduard Amouroux i de tota la nostra organització.

Reiterem, avui aquí,  el nostre goig per col·laborar amb entitats com el Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró, i per extensió a totes les altres entitats del municipi que hi treballen pels mateixos objectius.  Pel seu activisme, el seu treball responsable de investigació, formació i recuperació dels espais de memòria, que expliquen els fets viscuts a Mataró. Mostrant la  dimensió universal i els valors d’una generació de dones i homes que van deixar la vida, van patir presó, emigració, exili i persecució per defensar els valors democràtics republicans, antifeixistes i internacionalistes des de la dimensió que simbolitzen les Brigades Internacionals.

No farem nostre l’argument de “Per aconseguir la Pau, hem de reforçar els nostres arsenals i preparar-nos per a la guerra”.“ Mai Més”

Moltes gracies,

Consol Hernández García

Vice-Presidenta de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya.

• www. amicalbrigadesinternacionalscat.blogspot.com
• amicalbrigadesinternacionals@gmail.com
• @AmicalBrigades

Bibliografia:

Maria Salicrú-Maltas, “Els Brigadistes Internacionals enterrats l’any 1938 al Cementiri dels Caputxins de Mataró: Identificació i Dignificació 80 anys desprès.

Tremlett, Giles. Las Brigadas Internacionales. Fascismo, Libertad y La Guerra Civil Española.

Martí, Ricard. Primavera del 38. La guerra a les comarques dels Ports, l’Alt i el Baix Maestrat.

Xaubet i Vilanova, Josep. Les Brigades Internacionals a Mataró durant el darrer any de la Guerra Civil (1938)

Díaz Nosty, Bernardo. Periodistas. Extranjeras en la Guerra Civil.

Martínez García, Domènec. Juan Hernández Herrerias. Memoria indómita: de jornalero a capitán.

Garangou i Tarrés, Sònia. Les aigües de l’oblit. Una història dels brigadistes internacionals del Ciudad de Barcelona.

Documentació a partir dels Grups de Memòria Històrica de la Ciutat de Mataró. Grup d’Historiadors Jaume Compte, Grup d’Història del Casal i Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró.

SIDBRINT

Afegim text en PDF