Avui, 6 de desembre, és un bon dia per rescatar algunes reflexions a propòsit de la transició i la Constitució de 1978. Ho vull fer reproduint dos textos, molt marcats per les vivències personals.
Som en uns temps difícils marcats per l’auge de l’extrema dreta, el revisionisme i la banalització de la dictadura franquista a Espanya. També s’han multiplicat els atacs als monuments i la memòria de la lluita antifeixista a casa nostra i la memòria resistent i partisana a molts països europeus. Volen destruir els drets constitucionals i les llibertats democràtiques, els drets socials i les conquestes emancipadores. Per això ens volen sense memòria.
Per aquesta raó es urgent constituir un Govern progressista, plural, capaç d’integrar diferents sensibilitats, tal com s’expressa en la nostra diversitat territorial, per abordar les polítiques de memòria democràtica. És urgent, és de justícia, i és imprescindible per defensar la democràcia i els valors republicans.
Anem a pams. Primer. Un bon amic de Madrid que treballa per la recuperació de l’espai de memòria de Carabanchel, que mai s’hauria d’haver enderrocat, m’ha fet arribar un article meu (més aviat una resposta i reflexions) del mes de març de 1999, és a dir fa més de 20 anys, en resposta a un article d’un altre bon amic, generós i fraternal, Jordi Serrano. Reprodueixo alguns paràgrafs:
«És igualment necessari recordar que la Constitució del 1978 (amb totes les seves insuficiències: model d’estat, autonomies, drets socials…) és fruit, sobretot, de la lluita, el sacrifici, l’esforç (i la vida) de milers i milers de dones i homes des de fa molts anys. Que és, per tant, una peça fonamental per consagrar els drets essencials de les persones. No és el regal de ningú. És el resultat de la lluita i la generositat de diferents generacions. Podem, amb tota legitimitat, proclamar que no ens agrada, que s’ha quedat curta, que cal actualitzar-la, que volem anar més enllà, fins i tot que en volem una altra. Però no podem, jo no vull fer-ho, deixar la Constitució del 78 com un patrimoni (inspirat en la història de revolucions per la llibertat, per la il·lustració…), que acaba a la butxaca o com a bandera de les forces conservadores i reaccionàries. Aquests dies també he recordat que, fa 25 anys, en proclamar-se el 25 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, jo també era molt crític per la manca d’aplicació real al nostre país i arreu del món. Avui em sembla un text bellíssim que cal convertir en un punt de referència (d’aplicació real) universal. Veure aquests dies en un mateix diari, és a dir en una mateixa seqüència, al dictador Pinochet detingut i condemnat (el judici moral de què parlava Allende), al comunista José Saramago denunciant la injustícia al món, en recollir el Nobel a Suècia, i a José Hierro (un altre poeta-perdedor) guanyar el Cervantes, és una satisfacció que feia molt anys que no experimentava. Un autèntic poema de Nadal.”
L’article d’en Jordi Serrano i la meva resposta el podeu trobar aquí:
https://blog.ferrerguardia.org/1999/03/la-transicio-democratica-el-cas-domenec-martinez/
Segon. També he volgut incorporar un text més recent, any 2016, sobre el combat per la llibertat i la transició, tal com el vam viure l’any 1976, JCC/UJCE. Una comunicació presentada al Segon congrés d’història del PSUC (6,7, i 8 d’octubre de 2016).
L’any 1977 iniciàvem un camí cap a la democràcia ple de reptes i també d’incerteses. Tot afirmant: “És un tema recurrent interrogar-nos sobre el que va ser i el que va significar la transició democràtica. Ni un compendi de virtuts com afirmen, paradoxalment, algunes de les forces que poc s’identificàven amb els valors democràtics, ni tampoc una enganyifa com afirmen d’altres.
“Durante ochos meses cruciales, los que transcurren desde noviembre de 1975 hasta julio de 1976, se puso en juego el futuro democrático de España. Fue entonces cuando la izquierda reforzó su batalla en toda regla por la amnistía política y por los derechos sindicales y políticos (…) La democracia no se regaló, se peleó en la calle (al menos por bastantes). Todavía hoy la versión de que la democracia “se otorgó” o “se concedió”o, en el mejor de los casos, se pactó sin más en las alturas, actúa como traba para tener una cultura democràtica profunda, un ilustrado sentido común democràtico.” Nicolás Sartorius, autor conjuntament amb Alberto Sabio, d’un magnífic assaig sobre el final de la dictadura, afirma “no se trata ni de glorificar la Transición hasta el ridículo ni de condenarla como una traición sin paliativos, pero conviene valorar ante todo que fue una manera pacífica de acabar con un régimen dictatorial que había durado casi cuarenta años y que había abierto una brecha que a muchos parecía insalvable.”
Convé recordar-ho: “El fet que ara jutgem amb una visió crítica (mancances i limitacions evidents) la transició, i reivindiquem un nou procés constituent no significa llençar a les escombraries o minimitzar la memòria de la lluita democràtica i el combat desigual per les llibertats. Ans al contrari, cal recordar constantment que les dretes desacomplexades d’avui mai han condemnat el franquisme (ni altres dictadures militars), ni van arriscar per una Constitució democràtica, i que amb la seva majoria parlamentaria han segrestat i interpretat el seu contingut d’acord amb els seus interessos. Però aquestes majories també es poden canviar i propiciar una lectura progressista i de transformació de la Constitució.” Text complet en català i en castellà.
2016 Comunicació JCC UJCE Segon Congrés del PSUC
2016 Comunicación JCC UJCE Segon Congrés del PSUC castellano
cof
nascutel49 