El professor Marcello Belotti m’ha fet arribar el llibre Barcelona, capital de l’eurocomunisme. Berlinguer i el míting de la Monumental del 1978. És una obra magnífica. Coral i plural, com la nostra cultura política dels anys 70. He reviscut emocions i records a flor de pell. Tal com ens havia anticipat Txema Castiella a la biografia El Guti, optimisme de la voluntat. L’Andreu Mayayo Artal, ens recorda la nissaga catalana del SG del PCI, i el vincle dels anys 50 entre Enrico Berlinguer, president de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD), i la campanya de solidaritat arreu del món per salvar a Gregorio López Raimundo. I el nexe de la solidaritat amb sindicalistes de les Comissions Obreres dels anys 60 i 70, com ens reitera molt sovint Carles Vallejo.
Aquest llibre també parla de la italianitat del PSUC. Reflexió crítica del professor Giaime Pala, recordant-nos que fins a la primavera de Praga de 1968, i particularment fins l’esclafament el mes d’agost de la via al socialisme de rostre humà de l’Alexander Dubcek, els comunistes espanyols no van començar a distanciar-se de Moscou. La Declaració de Livorno de juliol de 1975 “a l’Europa occidental el socialisme només podia construir-se a través del desenvolupament ple de la democràcia i les llibertats polítiques” va constituir un abans i un després. M’ha agradat, igualment, la referència a la implosió del PSUC dels començaments del 80. No tot era responsabilitat de la direcció, ni érem l’únic partit marxista que va patir crisis internes. Cal afegir “el clima de tensió internacional que el 1979 va generar la Segona Guerra Freda”. Un argumentari que el professor de la Universitat de Girona, ja ens va deixar anar a l’acte del 23 de juliol al Museu d’Història de Catalunya, celebrant enguany el 88è Aniversari de la fundació del PSUC, i que caldria aprofundir en properes celebracions i trobades de reflexió.
Marià Hispano, ens recorda a l’Epíleg com hem recuperat les fotografies del míting de la Monumental que va fer en Jordi Morera. “Una festa democràtica europea i un manifest públic i popular en defensa de les llibertats”, afirma. I afegeix: “pels nascuts al segle XX, no existeix testimoni documental més galopant i colpidor que el de la imatge fotogràfica”. M’emocionen particularment les fotografies de gent treballadora amb les pancartes de benvinguda a l’aeroport del Prat, com aquesta dels militants de Sant Feliu de la contraportada “Benvingut a Catalunya camarada Berlinguer”. També l’orgull (i vanitat) de poder afirmar que jo també hi era a la Monumental. Justament a la fotografia durant la intervenció de l’Antoni Gutiérrez Diaz, darrera d’en Guti i d’en Quim Sempere i Vicente Cazcarra, no citats al peu de fotografia (pàgina 50), entre d’altre persones anònimes.
Aquest llibre de l’editorial Icaria, recull diferents mirades i aportacions com les d’Alfonso Comín, i el debat marxisme i cristianisme i el moviment Cristians pel socialisme. La contribució de Jordi Solé Tura a la fita de la Declaració de Livorno, no us perdeu la crònica de Carles Martínez i Gemma Tribó. O l’europeisme del PSUC, treballat —mai millor dit—, per Maria Àngels Espuny. Com és natural el cor del llibre recull les intervencions i discursos de la Monumental. Entre d’altres. Segurament i, com ens han anticipat els autors, el proper mes de setembre tindrem temps de presentacions.
Aprofitant aquest final de juliol he volgut, també, deixar constància de la meva modesta contribució a aquesta obra col·lectiva. Una aportació feta a dues mans amb l’Antoni Nicolau, (pàgines 169/174), a qui vull agrair la proposta que em va fer el seu dia. Volíem deixar constància de com la influència dels comunistes italians, la FGCI i el PCI, va impregnar el nostre discurs a les organitzacions de les Joventuts Comunistes. L’any 1978, jo formava part del Comitè Executiu del PSUC escollit al IV Congrés, novembre de 1977, i era el responsable de Propaganda. Però havia estat Secretari General de la JCC de Catalunya fins al 1976 i posteriorment a la UJCE fins la celebració del Congrés l’any 1978. Antoni Nicaolau, “El Nico”, era membre del Comitè Executiu de la JCC.
Barcelona, capital de l’eurocomunisme jove
A partir dels anys 1970, després de la invasió de Praga per part de la URSS i dels fets de Maig del 68 es produeix un distanciament progressiu entre els dirigents dels partits comunistes occidentals i la línia ortodoxa mantinguda pel PCUS. Aquest distanciament va ser liderat pel Secretari General del PCI Enrico Berlinguer. El PCE i el PSUC, des de la clandestinitat primer i després en la conquesta de la llibertat, van fer-hi la seva pròpia contribució.
Però el que es va iniciar amb un distanciament, acabaria sent un veritable trencament i l’elaboració d’una nova estratègia. La Declaració de Livorno de 1975, amb Berlinguer i Carrillo, com a veus més visibles, van marcar una via pròpia a l’Europa capitalista “l’avenç democràtic devers el socialisme en la pau i la llibertat, com un convenciment estratègic”. És a dir: principis democràtics, revolució de la majoria i vies pròpies per avançar cap el socialisme.
No és un fet casual que el primer míting dels comunistes a Espanya, el que va celebrar el PSUC a l’Sferic de Terrassa, el 26 de maig de 1976, multitudinari, estigués presidit per una gran pancarta a on es llegia: “Socialisme en llibertat”. Gregori López Raimundo al seu informe al IV Congrés al PSUC, 1977, afirmava: “Aspirem a una Europa unida, econòmica i políticament, que no estigui subordinada ni als Estats Units ni a la Unió Soviètica; que sigui independent i que pugui fer una aportació pròpia i autònoma a la col·laboració internacional”.
En aquest context, les joventuts comunistes lligades als partits esmentats van desenvolupar una línia de reflexió que també plantejava aquesta via, l’eurocomunisme, com el marc en el que s’havia de desenvolupar una estratègia d’alternativa a la societat dominant a l’Europa de la Guerra Freda.
Una reflexió que, al nostre país, conduí a la construcció d’unes organitzacions fortes i arrelades en els moviments estudiantils, socials i sindicals: la Unión de Juventudes Comunistas de España i la Joventut Comunista de Catalunya en les que vàrem militar els dos autors d’aquestes notes. Tal com afirma Xavier Domènech (Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya. 1970-1980, Fundación Francisco Ferrer Guardia Ed., 2008) la fundació de la JC tingué un relleu especial en donar coherència i autonomia política a l’acció juvenil comunista” .
La voluntat dels autors d’aquest text és la de compartir experiències personals i sobretot proposar una reflexió més col·lectiva sobre el paper dels joves en la construcció d’un discurs paneuropeu des de l’esquerra i alternatiu a la socialdemocràcia i al comunisme ortodox. De fet podríem dir que el posicionament eurocomunista dels joves de les JCC i de la UJCE o la FGCI es troba en la base del desenvolupament ideològic que unes dècades més tard assumiria l’esquerra alternativa europea (ecologisme, feminisme, llibertat sexual, participació ciutadana…) sense oblidar les propostes més concretes de caràcter general: el dret al vot i a la participació política als 18 anys com una aspiració europea, i les propostes que a nivell nacional o regional es van formular per a la millora de les condicions de vida d’una joventut que ja representava el que avui anomenem els baby boomers i que patiria les conseqüències més dramàtiques de les successives crisis cícliques del sistema: la crisi energètica de 1973 fou la primera que acabaria generant grans estols de joves aturats i sense perspectives d’inserció social.
Així les coses, la Joventut Comunista de Catalunya va desenvolupar un veritable espai de reflexió i crítica, un laboratori d’idees que es discutien en els cercles i en les conferències i que trobaven ressò en la revista Jovent -fundada el 1977- i en llibres i altres publicacions que s’editaren en el moment. Valguin com exemples el dossier sobre masturbació o sobre ecologisme, que va treure la revista l’any 1978, o l’informe sobre la violència que es va aprovar al II Congrés de la JCC (1980).
Domènec Martínez, primer com a secretari general de la JCC i després de la UJCE, va viure en primera persona aquest procés, algunes de les experiències viscudes són prou il·lustradores.
Autora de la fotografia: Consol Hernández Garcia. Locals de l’Església de la Verge de Montserrat
La celebració de la IV Conferència de la UJCE, a Sentmenat i Barcelona, octubre de 1976, va comptar amb representants de diferents moviments i organitzacions polítiques de l’Estat i d’arreu d’Europa. Un dels protagonistes va ser Massimo d’Alema, secretari general de la Federació Juvenil Comunista d’Itàlia (FGCI)[i]. El mes de maig següent, Domènec Martínez va participar a Mòdena en un acte polític convocat amb el lema “la lluita de la joventut italiana i espanyola per la democràcia i el socialisme a Europa”, amb Massimo d’Alema i Germano Bulgarellil, ’alcalde de Mòdena. Així mateix, la legalització dels comunistes ens va sorprendre el 10 d’abril, dissabte roig i de passió, a Brussel·les, participant al Festival Europeo de la Juventud Española[ii]. En totes aquestes trobades, amb una clara vocació internacionalista, es fa una nítida defensa de les noves vies cap al socialisme en llibertat i democràcia.
“Aquell mateix any —afirma DMG—, conec a Manos Sotiriadis, secretari general de Rigas Feraios, l’organització de la joventut del Partit Comunista Grec de l’Interior (KKE interior, eurocomunista) —que molts observadors qualifiquen com els antecessors de l’actual Syriza—, era el mes d’abril de 1977. Ens havíem conjurat a Madrid per donar una dimensió europea a la demanda del dret de vot als 18. Espanya sortia d’una llarga dictadura “ha mort el dictador més vell d’Europa, una abraçada amor i alcem la copa”, ens convidava el poeta Joan Brossa, i a Grècia s’obria un nou temps d’esperança després de la caiguda de la junta militar a l’any 1974 (i la monarquia que li havia donat suport), amb l’establiment de la democràcia i la República hel·lènica”. En aquest context, Domènec participa, en nom de la UJCE, en un míting a l’estadi de Kallithea d’Atenes, ple de gom a gom. Vot als 18!, es va convertir en un gran missatge per a tota la joventut panhel·lènica i europea[iii].
Domènec Martínez torna a coincidir amb Massimo D’Alema a Moscou, en el marc del 60 aniversari de la Revolució d’Octubre, era la tardor de 1977. Un marc a on es va evidenciar la ruptura entre el PCUS i els comunistes espanyols, però aquesta és ja un altre història. Tanquem aquesta evocació d’experiències amb el míting de la Monumental de 1978. Aquell any, i formant part d’una delegació del Comitè Executiu del PSUC (Jordi Borja, Secretari de Política Municipal; Francesc «Paco» Trives, secretari d’Organització; i Domènec Martínez, Secretari de Propaganda) vam viure des de Torí el segrest d’Aldo Moro a Roma, era el 16 de març de 1978. Allà van participar a les mobilitzacions convocades per l’alcalde de Torí, el comunista Diego Novelli. L’assassinat del dirigent demòcrata cristià anunciada per les Brigades Roges 55 dies després, el 9 de maig, va marcar un nou temps en la política europea. Tot va començar a trontollar. Es dinamitava la possibilitat d’un acord entre la principal força comunista, el PCI de Berlinguer, i la Democràcia Cristiana d’Aldo Moro, es liquidava la proposta de compromís històric (una gran majoria per transformar les coses per una via democràtica), i la possibilitat que els comunistes arribessin al govern en un país de l’OTAN. Els ideòlegs ortodoxes de Moscou i els falcons de Washington, van ser-ne els grans beneficiaris[iv].
El 28 de maig de 1978, poques setmanes després d’aquest assassinat, tenia lloc a Barcelona el gran míting de la Monumental: una veritable demostració de la força i capacitat de convocatòria dels comunistes, convertint a Barcelona en capital de l’eurocomunisme. Domènec conserva molts records d’aquell míting -era el responsable de propaganda del CE del PSUC- entre ells una fotografia de la tribuna a on es pot veure a Massimo d’Alema, Alfonso Carlos Comín, Jordi Conill, i Domènec Martínez, entre d’altres.
L’Antoni Nicolau – el Nico- era una mica més jove i amb menys responsabilitats, però la seva experiència també ens parla del nivell de compromís de les joventuts amb l’eurocomunisme i concretament amb la organització del míting de la Monumental, i de com es feien les coses en aquella època.
La seva implicació amb la JCC venia d’antic, després de diversos grups d’esquerres en l’institut, va anar a parar a la organització juvenil del PSUC gràcies a l’esforçada labor d’en Pere González i alguns companys més de cursos superiors a finals de 1974. En poc temps es va fer càrrec de la organització de batxillerat i s’incorporà al Comitè Nacional i al Comitè Executiu de la organització on es cuidava de propaganda.
Des del 1976 també ajudava al company Josep Palau en els afers de política internacional, i va fer part d’una delegació al Congrés de la Lliga dels Joves Comunistes Iugoslaus a Croàcia conjuntament amb en Quim Tres a inicis de 1977; en aquella ocasió la crítica que van fer sobre la necessitat i sentit que tenia l’existència d’una organització infantil comunista va provocar que els enviessin de tornada de manera ràpida i poc amable en tren des de Zagreb via Trieste, l’actitud antiortodoxa dels dos joves delegats no els va fer gaire gràcia als dirigents comunistes croates.
Poc abans del míting de la plaça de la Monumental, el Nico i la Maria Àngels González van formar la delegació de la JCC que va assistir al congrés de la FGCI del Piemont a Torí. En aquell congrés es va escollir a Claudio Costa com a Secretari General, i hi va participar com a representant del Comitè Executiu de la FGCI la Livia Turco, que anys a venir seria ministra del governs italians de Romano Prodi com a ministra de la Solidaritat Social i també de la Salut. Allà van connectar molt be amb els companys de la FGCI, les seves formes de fer política, els seus principis ideològics i la idea d’una organització de masses oberta i flexible eren un exemple de primer ordre pels joves comunistes catalans, un a vegada més la idea d’un model de socialisme en llibertat era compartit.
Quan ja arribava la data d’organització del míting de la Monumental, en una reunió al carrer de Canuda (seu del comitè executiu de la JCC) en Josep Maria Riera i en Josep Palau van deixar molt clar que aquell míting era una gran oportunitat i que la JCC ens havíem de bolcar en la organització de la gran trobada, tot demostrant que l’eurocomunisme era un moviment que s’estenia per tota Europa. Per això es van cursar invitacions a organitzacions polítiques juvenils de tota Europa, però no teníem recursos econòmics suficients i vam decidir que allotjaríem els companys d’altres països a les nostres cases.
Vam, fer esforços per omplir la Monumental de gent i per organitzar tots els aspectes logístics —i de seguretat— de l’acte. Va ser un gran èxit i després de sopar, tal com s’havia acordat, tres companys van anar a dormir a la casa del Nico: un jove britànic, fill d’espanyols, de nom Luis i que treballava a la BBC que era militant d’un petit grup eurocomunista britànic que tenia relacions amb la UCL i amb el grup d’Eric Hobsbawm, una dirigent de la organització juvenil eurocomunista de Malmö (Suècia). i el que en aquells moments era el Secretari General de la FGCI, Massimo D’Alema.
Aquest darrer, probablement per estatus, per edat i fins i trot per tarannà personal va ser el més distant amb els habitants de la casa i la resta de companys. Amb tot, es va generar un ambient força simpàtic i interessant entre la jove sueca i el jove britànic i la família d’acollida, tot i les dificultats pròpies de la llengua, es produïren converses entre el pare que havia estat voluntari a la guerra en les columnes de la JSU, la mare, el comunista britànic i la jove comunista sueca, una interessant barreja cultural i generacional que compartia anhels i esperances. De fet, a diferència de D’Alema, els altres dos restaren un parell de dies més a la casa tot connectant molt bé amb l’ambient familiar.
Han passat 46 anys de tot plegat, però com trobem a faltar avui el pensament lúcid de Enrico Berlinguer i el seu discurs sobre la austeritat. “Es tracta de mantenir vives les elementals condicions materials i institucionals per evitar que tot s’enfonsi i, al mateix temps, endegar una gran operació de transformació, no solament dels aspectes econòmics, socials i centres vitals de l’Estat, sinó també dels costums de vida, de la mentalitat, dels valors que ens inspiren els béns que perseguim”.
Eren temps d’implicació total, un concepte de compromís amb la organització molt ferm, un apropament amb joves que tenien altres experiències i que compartíem anhels, un món que estàvem descobrint mentre, alhora, miràvem de refer la política i la societat a Catalunya i Espanya que 40 anys de dictadura havien malmès força.
Barcelona va ser, també, la capital de l’eurocomunisme jove.
Domènec Martínez García, sociòleg. SG de la JCC des del 1970 fins al 1976 i secretari de la UJCE, a finals de 1976 fins a l’octubre de 1977.
Antoni Nicolau i Martí, Barcelona, 1960. Historiador. El 1978 era estudiant i membre del comitè executiu de la JCC.
Afegitons de finals juliol de 2024. Berlinguer i Terrassa. El PCI i la Festa de Treball
Quan va morir Enrico Berlinguer, l’11 de juny de 1984, qui subscriu aquestes notes era el Responsable polític del PSUC de Terrassa. La seva mort ens va colpí i així ho vam expressar. El dijous 12 de juliol vam fer un acte polític que va comptar amb la presència de Jordi Solé Tura. L’anunci publicat al Diari de Terrassa, informa que es passarà un vídeo dels actes multitudinaris dels funerals d’Enrico Berlinguer a Roma (és el que apareix reproduït a la pàgina 204). Encara recordo la figura de Sandro Pertini, President de la República Italiana, abraçant el taüt de Berlinguer, i els carrers de Roma, plenes de banderes roges i militants plorant seguint el seu comiat als carrers. El mes d’abril de l’any 1985 vam programar un acte del PSUC al barri de Les Arenes, al Col·legi públic Joan XXIII, i vam passar la pel·lícula “Addio Berlinguer”. Dirigida per Luchino Visconti, Roberto Rosellini i Bernardo Bertulucci. Vam participar centenars d’afiliats i simpatitzants del PSUC, compartint imatges i emocions. Un barri obrer i un col·legit amb el nom d’un Papa italià, Roncalli, conegut com el Papa bo, acollia aquesta mena de missa laica. Terrassa La Roja. També es va poder adquirir una carpeta de l’Unità amb els exemplars que narraven els darrers dies del SG del PCI. Conservo aquesta carpeta de L’Unità, que porta el nom de ma mare. Són les petites coses que formen part del nostre itinerari polític i sentimental.
També he anat a la prestatgeria a cercar el llibre de Manuel Vicente sobre la Festa de Treball. La primera gran festa popular de la Catalunya Democràtica. Apareixen referències a la presència italiana, particularment de la Federació Piemontesa del PCI. És natural, la Festa de Treball, es volia inspirar amb les festes de l’Humanité i també amb els de l’Unità. L’any 1977 vam poder escoltar a Giorgio Napolitano, que arribaria a ser President de la República Italiana. L’any 1978 va participar l’alcalde comunista de Torí, Diego Novelli. L’any 1979 el diputat italià Gian Carlo Pajetta, i va destacar la projecció del film Antonio Gramsci – I giorni del carcere del director Lino del Fra, que segons la crònica va omplir gairebé tota la sala del Palau de Congressos. Eren altres temps.
A la carpeta abans esmentada he afegit el darrer article de Andrea Rizzi publicat a El País el 22 de juny. Analitza el que ha passat a les recents eleccions europees, i aprofita per recollir el que deia Berlinguer davant de les eleccions de 1984: “No es pensable que la vía de salida a la crisis de la Comunidad Europea pueda consistir en el repliegue de cada Estado en su peculiar identidad (…). De la crisis no emerge la necesidad de cada nación de retirarse en sí mismo, sino la necesidad de una Europa realmente unida desde el punto de vista político”. Va ser el seu missatge pòstum. El títol de l’article és molt vigent: Te echamos de menos querido Berlinguer.
[i] Crònica de la IV Conferència UJCE. 1976
[ii] Crònica de la legalització dels comunistes a la Universitat Lliure de Brussel·les. Abril 1977
[iii] Crònica de la campanya pel dret a vot als 18 anys. Maig de 1977
[iv] Crònica del viatge a Torí i segrest d’Aldo Moro. Març de 1978
nascutel49 