Avui es compleixen 90 anys de la seva mort. Un 14 de setembre de 1936. Vestia de miliciana, lluint la insígnia de l’aviació republicana, i exhibia la seva condició de corresponsal de “Mundo Obrero” i les inicials d’U.H.P. “Uníos hermanos proletarios”. Tenia 25 anys, i havia nascut a Barcelona el 1911.
Diuen les cròniques que es va treure la vida a l’alçada del pantà de Cubillas, a prop de Granada. Unes setmanes més tard de l’assassinat de Federico García Lorca. Aquella noche sin luna que encara avui ens commou. A Paulina, Lina, la van envoltar els mateixos autors: falangistes i militars africanistes alçats en armes. Acompanyats de les “tropas moras” de Franco, traslladades a la península des del nord d’Àfrica: 17.000 al juliol del 1936, gràcies a l’aviació nazi i de la Itàlia feixista, i sumant un total de 85.000 el 1939, segons l’historiador Ángel Viñas. Allò sí que va ser una invasió militar estrangera i una traïció a la pàtria. Amb llicència per violar i degollar la gent republicana: alcaldes, sindicalistes, mestres i jornalers altius.
Els discursos i arengues de les noves legions de “patriotes”, animant la caça de persones migrants, també de nens i nenes, recorden i s’assemblen a les “jornades dels vidres trencats”, que van marcar el final dels valors republicans i democràtics a l’Europa convulsa dels anys trenta del segle passat. 90 anys més tard, la Internacional de la ultradreta reaccionària, seguint la partitura de l’Estratègia de Seguretat de Washington, juntament amb la incompetència i la complicitat de la Comissió Europea, marquen avui el compàs. Objectiu: fracturar Europa i el seu sistema de convivència democràtica i drets socials, sens dubte millorable.
Lina, amb 20 anys, va assumir un fort compromís per a un món millor. A la UGT i a les files del Partit Comunista. L’agost de 1934 exerceix com a Secretària del Comitè Nacional de les Dones Antifeixistes d’Espanya, va impulsar la unitat de les joventuts socialistes i comunistes i es va implicar activament en les lluites socials. Va fer campanya al costat de Dolores Ibàrruri, La Pasionaria, a les eleccions generals del febrer de 1936 que va guanyar el Front Popular. Lina Òdena va exercir la seva militància política en un temps gens fàcil per a les dones, tampoc als partits d’esquerres. Els testimonis i la coincidència amb figures com Clara Campoamor, Federica Montseny, Victòria Kent, Zenòbia Camprubí, o Maria Teresa León, entre d’altres, així ho ratifiquen. Lina Òdena, una huella imborrable.
La seva mort la va convertir en una heroïna amb projecció internacional. La seva imatge més icònica es pot veure al MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, una pintura que signa J. Pons, i que va ser exhibida per primera vegada al Pavelló de la República, a l’Exposició Universal de París de l’any 1937. Moltes dones resistents van posar el nom de Lina a les seves filles. Soy Lina Panyella y mis padres me pusieron su nombre. El fil potent de la memòria democràtica. Ni oblit, ni resignació.
Domènec Martínez García
Nota: aquest article es va publicar a Libreopinante, el dia 6 de setembre amb el títol Lina Òdena
Maria Freixanet, Isabel Alonso i Consol Hernández. Curs de Lectures de Teoria Política Feminista, 6 de març de 2024. Barcelona.
nascutel49 