nascutel49

Avui, dia 25 d’abril, s’ha inaugurat l’exposició «Cipriano García: els valors de la dignitat obrera» al Centre Cívic Montserrat Roig. Un acte entranyable amb la Montse, el Quique, el Francisco i en Manuel.  S’ha parlat de valors: compromís, solidaritat, fraternitat…, imprescindibles per lluitar contra les desigualtats. Història útil, necessària en temps de memòries fràgils o de construcció de relats interessats. Permeteu-me un breu botó de mostra. Durant aquest Sant Jordi, fa dos dies, el llibre més venut a la nostra ciutat ha estat «Una història de Terrassa». «Sant Jordi porta Una història de Terrassa a moltes llars», destacava en portada el Diari de Terrassa al fer balanç de la jornada. Sens dubte és una magnífica notícia el fet que els nostres veïns i veïnes, i les generacions més joves, particularment, s’interessin i coneguin la història de la nostra ciutat. Un esforç encomiable del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT), i de la seva gent (magnífics i magnífiques historiadores), amb el seu suport actiu a l’Espai de Memòria i els Valors Democràtics, i els treballs de recerca de la nostra memòria col·lectiva. Especialment el de la memòria de la transició en femení, com hem pogut veure a la recent exposició «Les dones també hi érem».

Tanmateix, sorprèn, i sorprèn molt, l’oblit de la figura de Cipriano García en aquest llibre que s’ha convertit en el referent més actual de la nostra història recent. Cipriano García, la figura més destacada (del PSUC i de CCOO) en la «Terrassa sota el franquisme», ha desaparegut de les pàgines de la història de la lluita pels drets socials i les llibertats democràtiques (certament molt coral) que s’explica en aquest text. Potser cal recordar per què té una plaça amb el seu nom a la ciutat. Va ser un dels impulsors i fundadors de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) 1967, i un dels coordinadors de CCOO d’Espanya, durant la caiguda de Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius i altres dirigents obrers, conegut com el procés 1001. Cipriano García té 41 referències al llibre «El combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa 1939-1979. JL Lacueva, M Márquez i Lourdes Plans». Un fet rellevant tenint en compte que no va poder ser entrevistat per la confecció del llibre per la seva mort prematura el 22 de maig de 1995, justament quan va caure d’una escala penjant cartells en una campanya electoral a Castelldefels, on residia. Ho vaig recordar en un parell d’articles publicats al Diari de Terrassa i que he volgut reproduir.

Aquest no és un fet puntual. Quan es va inaugurar l’exposició de La Model «La Model ens parla», setembre de 2017, coincidint amb el seu tancament, gent com Cipriano García o Àngel Rozas, tampoc sortien. Un oblit del paper de CCOO en la lluita per les llibertats i la justícia social més que sospitós. Manel Risques,  historiador, deia el següent: «els milers de militants republicans, anarquistes, socialistes i comunistes dels anys 40 i 50 no surten. Tampoc els anys 60 i 70, quan van eclosionar els moviments socials d’obrers -amb CCOO al capdavant-, d’estudiants, veïns, etc.., » La gent de l’Associació catalana d’ex-presos polítics del franquisme, vam fer acte de presència portant fotos de moltes de les persones ignorades. Ho recordo amb algunes imatges (entre elles les d’en Cipriano García) que també he volgut rescatar de l’oblit.

Carmen Molinero, catedràtica d’història contemporània de la UAB, en una conferència pronunciada al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2016, va voler posar de relleu el protagonisme del moviment obrer «el potent moviment obrer català, juntament amb el catalanisme polític (…) objecte d’una repressió implacable (…) va esdevenir un dels motors principals en la vida política opositora a la dictadura», afegint «Cipriano García va tenir un paper fonamental en aquest procés», destacant «durant aquells anys centenars de milers de treballadors s’establien a Catalunya, el PSUC va fer una tasca pedagògica contínua per aconseguir que els treballadors arribats d’altres terres d’Espanya assumissin com a pròpies les reivindicacions culturals i d’autogovern catalanes (…) No es pot explicar la capacitat de mobilització de l’acció unitària de Catalunya sense considerar que el  moviment obrer era percebut per l’antifranquisme mobilitzat com una part constituent del teixit social». També he volgut adjuntar el text de referència.

2016 Carmen Molinero. Les lluites obreres i la democràcia a la segona meitat del segle XX

Torno a la història local narrada a «Terrassa sota el franquisme», al llibre més venut aquest Sant Jordi a la ciutat, per tancar amb un altre absència molt notòria. Tothom sap que el pavelló d’esports de la Sagrada Família, conegut com SFERIC, ha estat un lloc molt rellevant de la nostra memòria col·lectiva i sentimental. Ho recordava recentment l’historiador Josep Puy (Diari de Terrassa, març 2019), reclamant que fiquéssim una placa vindicant-lo com a lloc emblemàtic de la memòria local. Tot citant el recital de Raimon i Pete Seeger de l’any 1971 i el primer i multitudinari míting del PSUC del 29 maig de 1976. Jo vull rescatar, també, l’acte «Catalunya 70». Un acte organitzat per la Comissió Cívica de Terrassa el 26 de setembre de 1970, que va aplegà prop de dues mil persones, i on hi van intervenir: Roc Fuentes, Eva Serra, Feliu Formosa, Cipriano García Sánchez, María Aurèlia Capmany i Joaquím Badia. Resulta, certament sorprenent, que la única referència de text i gràfica en relació a l’SFERIC, sigui la del recital de Lluís Llach, del 20 de febrer de 1976.

Ras i curt. És un deure de la societat actual recuperar la memòria democràtica. Però caldrà evitar la manipulació dels materials per no falsificar la història col·lectiva, i generar relats esbiaixats interessats. I el que és més greu: l’intent de treure dels llibres d’història aquelles persones (homes i dones) que van arriscar de debò la seva vida, i en primer lloc els treballadors i treballadores, per les llibertats democràtiques i els drets socials.

DT, 30 abril 2015, 20 anys de la plaça Cipriano Garcia

Domènec Martínez, 25 d’abril de 2019