1 de maig, MEMÒRIA, INTERNACIONALISME I FRATERNITAT

pancarta gabriel celaya Imagen1

Com ens ha recordat la Cati Moreno, la nostra memòria col·lectiva està construïda de petites grans històries. Imprescindibles. Un fil molt potent, trenat amb filaments sòlids i consistents. Històries de gent que no surt, habitualment, als llibres d’història. Com s’ha fet visible amb l’exposició “Les dones també hi érem”.

Permeteu-me tres referències molt concretes aquest dia, són records, personals i col·lectius, marcats per les convocatòries dels 1 de maig.

1 de maig de 1966, dinar/concentració a Les Planes, amb la presència de l’Agustí Prats i Àngel Rozas, la veu de les CCOO en aquella trobada, i també de la Guardia Civil que no es va atrevir a intervenir. Al tornar de la concentració cap a Terrassa, al tren del catalans, amb el grup de joves del club JG (Julián Grimau), ens vam posar a cantar Si yo tuviera una escoba, cuantas coses barrería de Los Sirex. Tot un èxit, en aquells temps.  El “Pecas”, el “Xispa” i el “Serio” (no és cap invent dels llibres del Paco Candel), em van demanar si volia organitzar-me en una força política que lluitava contra la dictadura. Era el PSUC, i la JCC. Jo tenia 17 anys, però hi havia gent més jove, com la Consol, entre d’altres dones, que avui estan molt presents. Aquell inici em va marcar per sempre més.

1 de maig de 1969. Font de les Canyes, avui fa 50 anys. Ja ho hem explicat abastament. Convé recordar-ho. 300 persones no érem moltes. Bàsicament el  moviment obrer organitzat, amb les seves famílies (com ha relatat molt bé la Cati: la família Molina,  Hernández, Giménez, García, González, Gómez, Linares, la família López Neiro, Martínez, Casas, Gallardo, Moreno, Gordillo, Gil, Cabello, Rodríguez, Fernández…, els Busquet, o els Puiggròs, per citar-ne algunes), i també els estudiants (en Leandre Busquet m’ho ha recordat, molt entranyablement), i la gent de la cultura. Fa uns dies en un concert de l’Esther Formosa, la Consol i jo vam coincidir amb en Feliu Formosa, i li vam preguntar si recordava aquesta concentració. I tant que ho recordo!, com cada vegada que ens convocava el Cipri. És fantàstic aquest record. Ell hi era amb la Maria Plans, tan estimada. També, fa uns dies em va trucar el Roc Fuentes, assabentat del que estàvem preparant. Ostres, quins temps, la Trini va ser detinguda per la Guardia Civil!, em va dir. Quantes històries, que cal reescriure! No ens podem permetre que desapareguin dels nostres llibres d’història. Com ens ha passat amb la persona de Cipriano García. Aquell dia, la Consol, amb 17 anys es va emportar la pitjor part. Va haver d’explicar la meva detenció a la família, i fer-los costat durant les trobades a La Model. Josep Soler i Barberà, el meu advocat va aconseguir la nostra absolució davant del TOP.

nota premsa 1969 Imagen1

Tercera i última evocació. 1 de maig de 1976. Vallaparadís/Carabanchel. Hem dit moltes vegades que el franquisme va perdurar després de la mort del dictador. Tinc una fotografia molt entranyable que va fer la María Bigordà al parc de Vallparadís d’aquell primer de maig 1976. Me la va donar anys més tard.  Es veu el Josep Ricart a l’escenari, i en primer pla el meu pare i la meva mare, la Consol i la meva filla Rut, tenia poc més d’un any.  Jo m’ho vaig perdre. Aquell primer de maig de 1976 el vaig viure a la presó de Carabanchel, amb Marcelino Camacho, Simón Sánchez Montero, Francisco Romero Marín, Lucio Lobato, Juan Antonio Bardem, entre d’altres (comunistes i sindicalistes amb  molts anys de presó), i  amb els meus companys de la UJCE. Sabeu per què ens vam empresonar? Segons diu l’auto de procesamiento: los detenidos trataban de preparar las acciones del próximo primero de mayo…, por tanto se decreta la prisión provisional incondicional.” La mateixa setmana de la nostra detenció, abril de 1976, la UGT, feia en llibertat el seu XXX Congrès a Madrid. Política del Ministro de Gobernación: Manuel Fraga (Gobierno de Arias Navarro). Comunistes perseguits, socialistes recuperant llibertats. Consulteu les hemeroteques. No cal que us digui que la Consol, va remoure a Madrid cel i terra, per treure’ns de les mans de la policia política de la DGS, però aquesta és una altre història.

1976 Imagen1

Tanco aquesta tercera evocació, primer de maig a Madrid, amb un altre cita del meu calendari sentimental: el 24 de gener de 1977, la data de la Massacre a Atocha, assassinat dels advocats comunistes. Entre ells hi havia Javier Sauquillo, era un dels mostres advocats que va presentar la querella contra les tortures a la DGS, tenia poc més 30 anys. Per aquesta raó m’emociona cada vegada que veig la placa que figura en una de les columnes del sindicat. Per la gent més jove, recomano A finales de enero de Javier Padilla “La historia de amor más tràgica de la transición”. Un homenatge a les dones, com Dolores González, i als homes que van fer possible la transició. Pagant amb la seva vida la defensa de les persones perseguides i represaliades.

Tanco, ara de veritat, amb una invocació a l’internacionalisme. Estem contents que les esquerres plurals hagin guanyat a Espanya. Hem barrat el pas a la dreta. Han fracassat, també, aquells que volien anar al congrés a bloquejar l’acció de govern. “Ja s’ho faran, no és el nostre problema”, deien des de la seva pàtria particular.  Conservo d’aquell 1 de maig de 1969, aquest llibre: El libro amarillo del Vietnam. Sota els pins i rodejats per algunes de les pancartes i amb la por al cos, no ens enganyem! vam llegir testimonis terribles de les víctimes dels bombardegis dels govern dels EEUU, sobre Vietnam. El conservo amb els retalls de premsa d’aquella persona diminuta que és deia Ho Chi Minh, i els noms d’aquells nenes que corrien amb el cos encès pel napalm. Érem i som internacionalistes.

Avui, per tant, és un bon dia per recordar d’on venim i proclamar de nou la nostra invocació dels principis de la solidaritat i fraternitat. Ni oblidem les guerres, ni som indiferents als conflictes socials, ni a la tragèdia de la Mediterrània, ni als refugiats i refugiades dels efectes del canvi climàtic, ni la lluita pels drets humans. Tenim memòria!

Afortunadament el feminisme, el combat de les dones per la igualtat, ha projectat una nova cosmovisió, una dimensió planetària, a les velles reivindicacions i integrant-les totes amb una sola bandera: feminisme i ecologisme, o si voleu: ECOFEMINISME

“La terra serà tota nostra, no hem estat res i ho serem tot (…) La internacional serà el gènere humà.” Companyes i companys, molt bon 1 de maig 2019!

Domènec Martínez, afiliat a CCOO

dinar Imagen1

Paraules pronunciades al dinar del 1 de maig de 2019 a Terrassa. Conjuntament amb la Cati Moreno, companya de la JCC/PSUC i de CCOO.

article del diari de terrassa Imagen1.png

https://malarrassa.cat/2019/04/16/domenec-martinez-50-anys-font-de-les-canyes-memoria-contra-loblit/

 

 


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s