El dijous 17 de febrer vam presentar a la llibreria Synusia de Terrassa el llibre Como un pulso de la historiadora Isabel Alonso. L’escriptora Tessa Julià va fer la lectura de diferents fragments del text. L’autora ens va desvetllar algunes de les claus de la seva primera novel·la, unant la seva experiència vital i la seva capacitat creativa en una narració que ens atrapa fins al final.
M’agrada, ara, compartir el fil argumental de presentació i un afegitó sentimental.
Synusia, 17 de febrer 2022
Agraïments:
A les meves llibreteres de capçalera, que ràpidament van posar fil a l’agulla i ens han ofert aquest càlid espai.
A totes vosaltres per la vostra companyia, que sentim molt propera.
És un privilegi compartir aquest escenari amb aquestes dues dones implicades amb la literatura de memòria i l’educació, entre d’altres coses, com la Tessa Julià i la Isabel Alonso. També hi ha un nexe comú molt potent com és la preservació i transmissió de la memòria i la pedagogia de la memòria.
He d’afegir a més a més que avui és l’aniversari del seu fill. Un protagonista principal d’aquest relat. Felicitacions i més agraïments, Isabel!
La Isabel Alonso va néixer a Salamanca, filla d’una família nombrosa, el seu pare era notari…, i fins aquí puc llegir. És Llicenciada en Història per la Universitat de Granada. Va participar en la lluita antifranquista, com a militant del PCE. Va ser detinguda, empresonada i processada pel TOP. Ha treballat en el món editorial, ha estat professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha viscut a Itàlia, París, Argentina i Londres. Ha rebut el Premi Emilia Pardo Bazán del Ministerio de Educación en dues ocasions. És autora d’una gran quantitat de treballs de recerca publicats i de diferents treballs pedagogia de la memòria als instituts. Aquesta és la seva primera novel·la.
Vull afegir que és una de les promotores del “Manifiesto por una verdadera inclusión de la memoria en el currículum escolar”. I que la setmana passada, la Isabel, en nom de la nostra Associació, va intervenir en el marc d’una Jornada sobre Memòria, justícia i educació a la Sala Ernest Lluch, del Congrés de Diputats, justament per parlar de la importància que el coneixement de la memòria democràtica arribi a les aules. No cal que us digui que les seves aportacions han tingut un gran impacte. Les trobareu a la nostra Web a on podeu accedir, també, a les tres Jornades sobre Pedagogia de la Memòria que ella ha coordinat.
Anem al gra, a la meva funció introductora, gens fàcil. Aquesta trobada d’avui ve precedida d’una llarga seqüència de presentacions a Granada, a Saragossa, a Salamanca, a Barcelona, a molts altres llocs, i amb gent molt acadèmica i molt talentosa.
Hem quedat que jo faria algunes preguntes i m’he reservat (aprofito que sóc el més gran de la colla) per introduir alguna petita falca.
Aquest títol del llibre, al meu entendre, admet altres possibilitats. Del barri de La Chana a l’Albaicín, passant per la Plaza de los Lobos. O tres ciutats: Granada, València, Barcelona. Espais temporals que marquen els temps del relat.
L’historiador i professor Fernando Yarza, a la presentació que es va fer a Saragossa, diu: Como un Pulso es un título misterioso, polisémico, que puede referirse a muchas coses. En quedat que us desvetllarem al final.
Fa uns dies la Isabel, coneixedora que estem ficats en moltes històries, em va suggerir:
—Si no tens massa temps, amb la primera part de lectura ja faràs, segur que et serà familiar: la lluita clandestina, la repressió, els interrogatoris, la presó…, els anys 60 i 70. El tardofranquisme.
Tot això es cert. També eI petit homenatge als advocats laboralistes, amb nom propi, molts d’ells fills de la burgesia, que es van implicar en la defensa dels detinguts i la lluita per la amnistia.
I això ja té el seu mèrit. Com diu l’autora en alguna entrevista. La literatura memorialista està molt focalitzada en els estralls de la guerra i les terribles repressions dels anys 40 i 50. Almudena Grandes i Dulce Chacón, entre d’altres, com la Montserrat Roig, camps de deportació, van fer una aportació esplèndida.
Aquest llibre ens indica que resta molt per fer. Reescriure les petites però imprescindibles històries, moltes d’elles anònimes, de les persones de la Generació TOP, la repressió de la llibertat del 63 al 77. Pepe Gálvez, ens ho recorda: la dictadura va exercir com a tal més enllà de la mort de Franco. Què el va succeir un tal Arias Navarro, conegut com “El Carnicerito de Málaga”. La Julia va celebrar amb Codorniu la mort de Franco, nosaltres només vam arribar al Freixenet. Però em quedo amb el Final que li va fer Joan Brossa: “Ha mort el dictador més vell d’Europa. Una abraçada. Amor, i alcem la copa.” I que ens va cantar Miguel Poveda, molts anys més tard.
Aquest capítol serveix per il·lustrar com les dones anàvem a la presó per denuncies d’adulteri o per practicar l’avortament. La venda dels bebès robats. Una dictadura, doncs, amb molts suports, l’Església oficial, l’Exèrcit, l’aparell i arquitectura repressiva, les patronals…, i els Governs occidentals. EEUU, en primer lloc, amb les bases militars, i també els que van abandonar la República: Gran Bretanya, entre d’altres. Moltes complicitats fins al final.
També serveix per posar al mapa l’Espanya diversa i plural, les vagues del miners d’Astúries, les vagues de la construcció de Granada, de les drassanes de Vigo i el Ferrol, dels obrers de Vitòria, de la Perkings a Madrid o la Seat a Barcelona. Moltes persones assassinades. Com diu l’autora no tot succeïa a Madrid o Barcelona.
Afortunadament no li vaig fer cas, i no em vaig aturar en la lectura de la primera part. Em vaig enganxar ràpidament amb els 20 anys següents. València i Barcelona.
“Sus personajes no se mueven solo en los territorios de la lucha política, las detenciones, los registros, la cárcel, y tampoco acaba la historia con la muerte del dictador”. He tret d’algunes cròniques.
Ho comparteixo. He reviscut la seva peripècia després de la mort de Franco, viure en llibertat i les militàncies polítiques i socials. Les dones, ella ho sap molt bé i moltes de vosaltres també, van fer el més difícil: atendre els fills, l’economia de la casa i implicar-se en allò que realment tenia a veure amb les condicions de vida de la gent. Per això van tenir sentit les associacions de veïns i la participació de les dones: per reclamar el que de veritat era important: tenir escoles i guarderies, centres de salut i transport públic.
Compartim fil musical: poetes i cançons que ens van marcar. Des de Raimon, Paco Ibáñez, Serrat, Llach…, fins al gran Atahualpa Yupanqui. Cuadernos para el Diálogo i Triunfo, i Ser padres! I Rosalia de Castro amb Negra Ombra.
Ahir, dimecres en Josep Puy i en Domènec Ferran, van presentar una mica més amunt, a la Biblioteca Central, “Cancons del nostre record” i diferents moments de la Carta de Grisos. No podia faltar l’SFERIC i alguns cites mítiques, el concert de Pete Seeger, o el míting del PSUC de l’any 1976.
Això enllaça en la particular bibliografia que teníem a les nostre prestatgeries. Coses exòtiques com Les cites del President Mao, l’Economia de la URSS, Tractats d’economia i filosofia marxista, de l’editorial Progreso i d’altres més raonables: llibres de Miguel Hernández o Rafael Alberti. O aquest exemplar de Nuestra Bandera, que he vist com la Isabel citava en alguna presentació. Tot ho requisaven els de la Brigada Político Social, durant els registres. Els noms de guerra. Jaume/Jaime en el meu cas. O aquesta Julia, la protagonista, que invoca els poemes de Goytisolo musicats per Paco Ibañez. I las reunions clandestines a París i els passaports falsos. I molta por. Com aquesta Conferència del PCE, any 1975 a on vaig intervenir amb el nom de la UJCE. Jaime.
M’agrada també com al llibre es descriu la militància política després de Franco. Les decepcions de les primeres eleccions democràtiques, especialment fora de Catalunya. Cal recordar que el 15 de juny de 1977 el PSUC va guanyar a Terrassa les primeres eleccions generals. Les reunions es feien eternes i les intervencions interminables, principalment dels homes que no havien de preparar el sopar. I aquelles habitacions plenes de fum. I molt de masclisme quotidià. La Isabel, a més a més, posa el dit a la nafra denunciant casos d’assetjament sexual, des les posicions de superioritat jeràrquica i professional.
És evident que calia posar terra pel mig.
A la tercera part, tancant un temps de mentiras y medias verdades, entenem millor perquè la Isabel Alonso ha estat una de les impulsores de l’associació per una mort digna, Dret a Morir Dignament, i una de les responsables que avui tinguem aprovada una Llei d’Eutanàsia, de les més avançades d’Europa.
L’autora ha endinsat en el joc de les paraules, una llicència poètica —com ella ens ha aclarit— mostrant una debilitat per les acàcies, de la família de les mimosàcies.
El llibre, com no podia ser d’altre manera, també està ple de referencies a la Granada de Federico García Lorca i del rio Daro, a Mariana Pineda i Soledad Montoya, i aquesta reivindicació de encalar o enjalbegar, que m’encanta, i que em recorda a la meva mare “encalant” les parets de casa, una cultura del pobles de la Sierra Nevada (els de les Alpujarras d’Almeria i Granada) que ella va practicar cada primavera al barri de La Cogullada.
Vull tancar aquí com us he advertit amb una petita falca que serveix per il·lustrar els temps que ens relata la Isabel,
Ella potser no ho sap, però ho sabrà ara, que el periòdic clandestí del Comitè Local del PSUC de Terrassa, tenia com a nom El Pulso, segurament invocant al famós poema de Marcos Ana: “Camaradas. A las 12 todos los pulsos en hora (…) Si alguien siente que tiene las alas del pulso rotas ¡que las componga! A las 12 todos los pulsos en hora”. Que es recitava per cap d’any al Penal de Burgos
I que fa poc vam recordar a propòsit de la Manifestació del Primer de maig de 1969 amb una pancarta d’un vers de Gabriel Celaya: “A la calle! que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo”.
Aquest periòdic El Pulso de l’any 1966, com aquest Nuevo Amanecer, s’imprimien a casa de la Carmen Villaescusa i de l’Apolo Gimenez. Ho recordo amb dues criatures petites i la Carme traient amb un mocador de fer farceix, la propaganda clandestina fins a l’estafeta. Et podien caure consells de guerra i molts anys de presó.
Un petit homenatge a les dones que es van jugar quelcom més que la seva llibertat en aquells temps obscurs. Volíem canviar el món. No ho vam aconseguir però hem lluitat per canviar algunes coses. I el que és més important, Com a mínim hi som avui aquí per explicar-ho. Moltes gràcies.
Tanco aquesta evocació del pas del temps amb les paraules que Pablo Guerrero ens va regalar ahir a la sala Luz de Gas. Coses de Pere Camps i Barnasants.
Que es tiempo de vivir y de soñar y de creer
que tiene que llover a cántaros (…)
que una lluvia fuerte limpiará nuestra casa (…)
Hay que doler de la vida, hasta creer, que tiene que llover a cántaros.
Domènec Martínez, 19 de febrer 2022
nascutel49 