Així iniciava un article al gener del 2017 rememorant la massacre d’Atocha del 24 gener de 1977. Havien passat 40 anys. La Consol Hernández i qui escriu aquestes notes havíem anat als actes d’homenatge organitzats per la Fundación Abogados de Atocha, i Manuela Carmena era l’alcaldessa de Madrid.
Ara han passat cinc anys. Han canviat algunes coses. El nom del general franquista Millán Astray ha substituït al de la pedagoga i mestra republicana Justa Freire al nomenclàtor de la ciutat. També ha estat restituït el nom del creuer Baleares, que va bombardejar la població civil a la carretera de Málaga a Almeria, assassinant milers de persones, La desbandá. Les fractures, divisions i incapacitat de les esquerres no són alienes a la situació actual. Els governs de la dreta i l’extrema dreta imposen a la ciutat i Comunitat de Madrid el revisionisme i negacionisme més radical. Són els hereus de la dictadura que defensen sense cap pudor. Fins i tot voldrien esborrar de la memòria col·lectiva els episodis narrats per l’escriptora Almudena Grandes. No són bons temps per la lírica i caldrà molta valentia, generositat i intel·ligència política de les forces progressistes per obrir noves expectatives de futur. Escric aquestes notes justament quan hem conegut la composició del nou Govern progressista a Xile, presidit per Gabriel Boric. Una victòria antifeixista, d’abast universal, que sentim com a nostra.
En aquests darrers temps s’ha fet més urgent i necessari, disposar d’una Llei de Memòria Democràtica, i un currículum educatiu per tal que la memòria arribi a les escoles. Per imperatiu democràtic. Ens juguem, quelcom més, que cicatritzar una ferida oberta, es tracta de la defensa de les llibertats i els valors democràtics.
Vull afegir ara alguns flashos per reivindicar la importància del fil de la memòria, el personal i la seva dimensió col·lectiva. Com deia José Saramago, les petites històries són imprescindibles per assolir una comprensió real de la Història de gran format.
Aquest fil està trenat amb moltes derrotes i petites victòries. No ha estat un camí fàcil. També hem après que els drets i les llibertats, amb les seves carències, no són immutables, es poden perdre i/o adulterar fins a fer-les inservibles. Ara ja sabem que el pitjor de la Llei de Memòria Històrica de Zapatero, no són les seves limitacions i insuficiències, el pitjor és que no s’ha aplicat. Rajoy va marcar el camí: pressupostos zero. Madrid i Andalusia, són un bon exemple de fins a on poden arribar. Calen noves majories i voluntat política.
Per aquesta raó la batalla cultural per la memòria històrica esdevé un aspecte central. Les noves generacions han de conèixer els nostre passat amb rigor històric, com hem reivindicat al “Manifest per una veritable inclusió de la memòria democràtica al currículum escolar”.
Han passat 45 anys de la massacre d’Atocha, però el seu impacte emocional i polític encara perdura. Convé furgar a les pàgines de la nostra història, esbrinant els grans titulars i també l’empremta de les notes més modestes a peu de pàgina.
Llibres i memòria
Clara Victoria és el títol d’un llibre d’Isaías Lafuente que he recomanat. Clara Campoamor i Victoria Kent, van ser de les primeres dones diputades a les Corts Constituents de 1931. Totes dues es van matricular i llicenciar en dret, un camp inèdit en aquells temps per les dones. Clara, va defensar amb èxit el reconeixement de dret de vot a les dones. Victoria es va manifestar partidària de posposar el sufragi universal. Fa poc més de 90 anys el dret a vot de les dones va ser un èxit republicà sense precedents. El cop militar de 1936 i la dictadura va impedir exercir-lo fins l’any 1977. Tot just fa 45 anys. L’any de l’assassinat perpetrat per un escamot feixista contra els advocats d’Atocha.
Hem dit molt sovint, i cal recordar-ho, que els drets i llibertats no van caure del cel ni es van atorgar per decret. Es van conquerir al carrer, a les fàbriques i les mines, a les manifestacions estudiantils, activitats culturals i als despatxos laboralistes.
Com el que van iniciar María Luisa Suárez durant els anys més durs de la dictadura “abogada de ideología comunista y fundadora en España de los despachos laboralistas, diu Wikipedia”, o Antonio Montesinos Villegas, pioner també dels advocats laboralistes que va compartir despatx amb Juan José del Águila, autor del llibre sobre el TOP. Maria Luisa i Antonio van ser homenatjats a l’acte del 40 Aniversari d’Atocha, 2017, per haver obert el camí en la defensa dels treballadors. Preparant l’acte de “Generació TOP, 2011 a Barcelona. Memòria i Justícia, contra la Impunitat i l’Oblit”, l’Enric Cama i jo (ACEPF) havíem conegut a Antonio Montesinos al despatx de Juanjo del Águila. El testimoni i coratge de María Luisa Suárez i Antonio Montesinos han estat incorporats a les pàgines d’un altre llibre imprescindible, Memoria del frio, de Miguel Martínez del Arco. És un llibre preciós de l’any passat, prologat per Edurne Portela que parla de la dignitat de les dones en temps de la dictadura. Un autèntic regal per entendre el món d’ahir.
L’any 2019, Javier Padilla va publicar A finales de enero. La historia de amor más trágica de la Transición. Narra les hores i jornades més terribles d’aquella nit del 24 de gener de 1977. El periple tràgic d’Enrique, Dolores i Javier, composen una crònica que situa la Transició espanyola com la més violenta de l’Europa d’aquella època. A la seva Memoria Incómoda, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, descriu en primera persona aquests fets que van accelerar el nostre compromís amb les esperances d’un temps i d’un país. El nostre amic José Luis Gallardo, ens ha recordat (cosa que jo havia oblidat), que aquella nit del 24 va arribar a la casa de Madrid a on vivíem, clandestinament, un petit nucli de gent de la UJCE: Rafael Carmona, Concha Fondo, Víctor Viñuales, José Vázquez i jo. Ell arribava de Canàries. “Habíais colocado un armario detrás de la puerta, como un parapeto”. Efectivament aquella nit es va fer molt llarga, i els dies successius, al Col·legi d’advocats i als carrers de Madrid. Encara ens deu una crònica relat d’aquells dies.
Tanco aquest flash sentimental afegint que a Terrassa ja disposem des de l’any 2019 d’una placa que també recorda aquella jornada. La vam inaugurar amb la presència d’Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, president de la Fundació Abogados de Atocha. Allà hi serem de nou aquest dilluns 24. També ho farem el dia 25 a Barcelona, a l’Espai Assemblea de CCOO, a on Juan José del Águila ens presenta la versió actualitzada del seu llibre El TOP. La represión de la libertad (1963-1977).
Veieu:
Vaig començar aquest modest Blog, justament amb aquesta crònica. Cinc anys!
40 aniversari massacre d’Atocha. Cristina, Manuela i Paca, vides creuades
31 de gener del 2017
Fa 40 anys la història es va accelerar. En aquella època em va tocar viure a Madrid les manifestacions, vagues i lluites populars contra la dictadura. Formava part del nucli de direcció de la UJCE. Veníem d’un 1976, cabdal en la lluita per la llibertat. La darrera setmana de gener va ser tràgica, com ho va relatar Juan Antonio Bardem a la pel·lícula “Siete días de enero”. El dia 23 havia estat assassinat a trets pels grups d’ultradreta l’estudiant Arturo Ruiz García, que participava en una manifestació pro amnistia. El dia 24, i en la manifestació de protesta per aquest atemptat, Mari Luz Nájera moriria per l’impacte d’un pot de fum de la policia. El pitjor va arribar a les 22,30 d’aquell dia. Tres ultradretans entren al despatx d’Atocha, 55 i disparen contra les nou persones que troben. Aquests dies hem recordat els seus noms: Luís Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez, Javier Sauquillo, Enrique Valdevira, Miguel Sarabia, Luís Ramos, Dolores González y Alejandro Ruíz-Huerta (la única persona que encara viu d’aquella massacre). La multitudinària manifestació silenciosa, serena, responsable, organitzada pel Col·legi d’advocats, i amb servei d’ordre de la militància de CCOO i el PCE, va ser determinant per fer possible la transició democràtica.
He tingut ocasió de reviure (amb Consol Hernández, que també va viure a Madrid, aquells temps de revolta), aquells fets que ens van marcar per sempre (Javier Sauquillo era un dels meus advocats defensors de 1976). Homenatge i reivindicació d’aquesta memòria combativa que, enguany, la Fundació Abogados de Atocha, ha volgut reconèixer en el Colegio de Abogados de Madrid, i en les persones de Mª Luisa Suarez i Antonio Montesinos, i en l’artista plàstic Juan Genovés. Un dels moments més entranyables va ser el reconeixement a aquest artista vitalista i compromès amb les llibertats democràtiques. Autor de El abrazo, que es va convertir en un cartell emblemàtic per l’Amnistia. Es van vendre més de 500.000 còpies per recollir fons pels presos i la lluita contra la dictadura. Ell mateix va patir detencions per la seva edició i impressió clandestina. El abrazo també inspira l’escultura ubicada a Antón Martín, a 20 metres de l’atemptat, que aquests dies s’ha cobert de clavells i flors vermelles. La Consol recorda que ella i Concha Fondo van anar al seu estudi l’any 1977, per demanar-li una pintura per la UJCE. És la que es reprodueix a una de les portades d’Horizonte.
Però aquest aniversari ha tingut la virtut de reunir en la mateixa tribuna de l’Auditori Marcelino Camacho, tres dones protagonistes excepcionals. Cristina Almeida, Manuela Carmena i Paca Sauquillo, tres advocades laboralistes, que van viure molt intensament aquelles jornades. Manuela Carmena es va salvar, per atzar, de ser assassinada, va canviar el lloc de reunió previst a darrera hora. Totes tres eren titulars dels despatxos laboralistes més actius de Madrid dels anys 70, espais i professionals que acollien els treballadors i treballadores en vaga, o les persones repressaliades per la dictadura. Es van conèixer a la Universitat (quan molt poques dones accedien), van estudiar Dret, i van prendre partit activament per les llibertats democràtiques i la justícia, en temps en que no era gens fàcil de fer-ho. Amb trajectòries polítiques i professionals diferents, però sempre vinculades a la causes de la igualtat, són ara, igualment, un referent de la ètica i el compromís militant amb nous projectes d’emancipació social. Cristina Almeida, aportant els seus coneixements i energia com a jurista implicada en la memòria democràtica, contra els crims del franquisme. Manuela Carmena, com alcaldessa de Madrid, posant rostre i experiència a les noves esperances recuperades amb els ajuntaments pel canvi. Paca Sauquillo, amb una dilatada experiència en el camp de la cooperació, la pau i el desarmament, col·laborant, al costat de l’alcaldessa de Madrid, com a Comissionada de la Memòria Històrica. Un exemple magnífic d’aquesta memòria indòmita, amb rostre de dona, tan ignorat i silenciat en el relat de la transició.
Per aquesta raó el llibre Cristina, Manuela i Paca, escrit per Irene Díaz, José G. Alén i Rubén Vega, i editat per Ediciones Península, que es va presentar la jornada del dia 24 de gener a Madrid, constitueix un veritable monument a la lluita per la llibertat, la justícia i el compromís militant. Un llibre que es va gestar fa un parell d’anys, en el marc per recuperar la memòria dels advocats i advocadesses que se la van jugar durant la dictadura, i que van constituir un referent ètic davant la ignomínia dels tribunals repressius. És per tant un llibre indispensable per entendre d’on venim, i útil per valorar el cost de la llibertat i la conquesta dels drets socials. També per renovar avui els compromisos militants i socials (la democràcia no ens la va regalar ningú), davant els discursos racistes, xenòfobs i insolidaris que cotitzen a l’alça, com el discurs feixista que encarna el nou president dels EUA, i que aplaudeix l’extrema dreta a Europa. Les tres protagonistes citades (Cristina, Manuela i Paca) que es defineixen com a voluntaristes, compromeses i afortunades, han reivindicat el camí a seguir: el del moviment de les dones (La marxa de Dones de Washington) i les mobilitzacions arreu del món contra les mesures i decisions del govern, racista i ultranacionalista, de Trump. No ens rendim!, van afirmar davant un auditori de gom a gom.
Un llibre de memòria, com va recordar Alejandro Ruiz-Huerta, president de la Fundación Abogados de Atocha, que ens ajuda a entendre la necessitat de perseverar en el coneixement de la lluita obrera, pels drets de les dones, per la justícia i els moviments per la pau i la solidaritat. Sense memòria no tenim futur. Com es llegeix al monument d’Atocha. “Si el eco de su voz se debilita, pereceremos. Paul Éluard”. No ens ho podem permetre.
Domènec Martínez, membre de la Junta directiva
Associació Catalana d’Expresos Polítics (Resistents antifeixistes-membres de la FIR)
nascutel49 