Una cita imprevista ho va precipitar tot. Ens vam casar un divendres 13 d’octubre. Un dia feiner, de color gris i als jutjats de Terrassa, tot junt. Sort vam tenir de fer-nos alguna fotografia que dona credibilitat a aquesta crònica d’un temps i d’un país. El que ens va tocar viure. Ara ja fa 50 anys de tot plegat, i encara som vius per explicar-ho. Però comencem pel principi.
L’any 1972, ja tenia l’assignatura de la mili ben complerta, el que significava un abans i un després en la frontera de l’emancipació familiar, i la Consol volia canviar d’aires i de barri. Ens estàvem arrengant el pis del carrer Mozart, a on havia començat la història del Club JG (Julián Grimau). Treballàvem, estudiàvem —el que podíem—, militàvem a la JC i el PSUC, i lluitàvem contra la dictadura franquista. També tot junt. Estàvem convençuts que podíem canviar el món. Com a mínim viure en un país lliure.
Havíem estat proposats per anar a Ulán Bator com a convidats per participar a un congrés de la JC de la República Popular de Mongòlia en representació de la UJCE[i]. Ves per on! Coses de la direcció del PCE i PSUC. Cal dir que jo era en aquells moments el Secretari general de la JCC. M’ho va comunicar en Josep Serradell, uns mesos abans. “A París us faran uns passaports i visats per poder anar, i coneixereu un país socialista ben bonic”. Dit i fet. La Consol, com és habitual no va dubtar gens ni mica, li encanta viatjar, encara ara. Vam fer el compte enrere i vam comunicar la decisió a la família. També al paleta que teníem treballant al pis. Ningú va entendre les preses, i es van encendre les especulacions, de tots colors, com és natural. Nosaltres no podíem explicar res més. Secret absolut. Vam dir que aniríem de viatge de noces a la Vall d’Arán. I així va començar la primera part. Fixar data, procediment i tipologia de casament.
El divendres 13, era un dia feiner. Havíem decidit que ens casaríem pel jutjat “per lo civil”, tot una novetat i gens fàcil en plena dictadura. Havíem convingut, però, fer una celebració amb la família i els amics. Una concessió que ens va semblar raonable. Vam dissenyar una mena d’invitació naïf i plena de simbolisme. Contra la cursa armamentista i la política dissuasiva dels blocs militars[ii]. També van peregrinar per les parròquies respectives: Sagrada Família i Sant Josep a Can Palet, llocs de bateig, confirmació i comunió, per fer ara l’apostasia, imprescindible per passar pel tràmit del casament civil. Els capellans progressistes ens ho van fer molt fàcil per prendre unes de les decisions que sempre hem celebrat, sortir del club de l’església i de totes les religions.
Del pas pel jutge, un tràmit administratiu sobri i amb nul·la empatia de l’oficiant, recordem la demanda d’anells als familiars i amics, no hi contàvem, i una fotografia ben expressiva d’aquells temps a la façana dels jutjats. Una pintada censurada, segurament demanant Llibertat i Amnistia. Nois i noies joves, de la Juve, i els recents casats, amb vestit molt convencional. Vam anar a dinar al restaurant la Glòria. Vam llogar un autocar per portar tota la parentela. I allà la cosa també va seguir una pauta previsible. Fotografies en blanc i negre, costelles i botifarra , vins i caves. “Que le corten la corbata”, quan ja estàvem ben animats. No ens feia gens de gràcia escurar els convidats i convidades. Per això vam anunciar que els diners recaptats anirien a donar suport a la vaga dels treballadors de Vigo[iii]. L’Antonio Casas i Bartolomé Baños, van recollir les aportacions en nom de CCOO per fer-les arribar als vaguistes.
L’any demà teníem la cita amb en “Roman”, Josep Serradell, a Barcelona, per facilitar-nos els contactes a París. Vam treure bitllets de seient, ben austers, i vam viatjar des de Barcelona fent el transbord al Cerbère, fins arribar a l’estació d’Austerlitz a les 8 del matí del dia següent. París, també lluïa amb la claror de tardor, i ens va captivar des del primer café au lait i uns croisants de pel·lícula, o això ens va semblar.
Deambulant pels carrers vam veure un affiche amb una cita de convocatòria. Segurament deuria ser un diumenge, tal vegada el 15 d’octubre. Excitats per l’emoció vam anar cap a la Plaça Stalingrad a on s’havia convocat una manifestació contra la guerra del Vietnam. Molta gent i moltes pancartes, la primera vegada que ho fèiem en llibertat. Sense por a ser detinguts. Una sensació estranya, semblava una professó. No conservem cap fotografia, millor dit, no vam fer cap per raons estrictes de clandestinitat. Allà vam trobar els exiliats espanyols, portuguesos i grecs, les tres dictadures més antigues d’Europa. Entre ells hi havia Juan Martínez[iv], de la nostra ciutat, Terrassa, “no os puedo llevar a mi casa me pasan las ratas por encima”. Aquella nit ens van donar aixopluc el matrimoni Nasarre, exiliats i encantadors, ens van fer una sopa de porros ben calenta i ens van tractar com a fills, i vam mantenir una relació durant uns quants anys, fins i tot ens van oferir la seva casa durant la meva detenció al 76. Vivien a la Rue de la Chine, 24. Encara conservem alguns manuscrits i reflexions molt singulars. Militants comunistes.
La cita amb Margarida Abril i Leonor Bornao (Teresa Bonet)[v] va tenir lloc en un indret o estafeta d’aquella època. Tot molt clandestí, com calia. Desprès de les salutacions fraternals ens van comunicar que hi havia hagut una confusió en la transmissió de la informació i que el Congrés de la RP Mongòlia no es feia a l’octubre sinó al mes de novembre. Ens vam quedar glaçats. No teníem pessetes ni francs, tot ho havíem condicionat a aquest viatge exòtic i amb despeses pagades. Ràpidament ens van comunicar que ens pagarien unes pernoctacions a un petit hotel als entorns de la plaça de la Republique. Vam descobrir les baguettes i el formatges sota la torre Eiffel. L’encant de Montmatre i les sales XX, i com no, el famós barri llatí de Sant Germain i Sant Michel, la meca dels estudiants i del Maig del 68. També vam descobrir els primers self-service dels bulevards de Strasburg-Saint Denis. I el metro. Metropolitain.
Vam fer viatge de retorn també en tren, amb llibres i pòsters prohibits, i enamorats de París. Hem tornat a la capital de la revolució amb divisa universal liberté, égalité, fraternité, en altres ocasions. El París de 2022 ja no és el que era. Com la nostàlgia que ens va deixar escrita la gran Simone Signoret. Però ens ha encantat retrobar-nos amb els carrers recargolats de Montmatre, la plaça de Stalingrad, preservant la seva història; els bulevards, els parcs, el Sena, els monuments i places immenses, preparant-se per la nova cita olímpica del 2024. I particularment les terrasses i bars plenes de colors i d’humanitat.
L’agenda cultural de la Consol, ens ha permès gaudir del Museu d’Orsay, antiga estació, i l’exposició de Munch; els nenúfars de Monet de l’Orangerie, la nova oferta del museu nacional de Quai Branly, un magnífic espai, obert el 2006, dedicat a l’art d’Àfrica, Àsia i Oceania, a on vam descobrir que també hi és present el fil de la memòria de Vietnam. I particularment gaudir de l’obra d’Oskar Kokoschka al Museu d’Art Modern de París. La seva obra, antifeixista, serveix per explicar molt bé les vicissituds del segle XX. També els murals que cobreixen les andanes de París-Austerlitz, memòria resistent, molt visible als carrers de París. Aquests dies s’anuncia l’estrena de la pel·lícula Simone, dedicada a la memòria Simone Veil, supervivent de l’holocaust i primera dona que va presidir el Parlament Europeu des de l’any 1979 fins l’any 1982.
Havia pensat titular aquesta crònica sentimental sempre ens quedarà Ulán Bator, una de les moltes assignatures pendents, però m’agrada més, coses de l’edat, reivindicar el cor, la generositat i la companyia de la Consol en aquest París, divers i multicultural, ple de records i d’aventures. 50 anys, tot una vida, han passat molt ràpidament, i vull testimoniar-ho, avui, humilment, sempre ens quedarà París.
[i] Ulán Bator, és la capital de Mongòlia, i no he trobat referències a les xarxes d’aquest Congrés.
[ii] La catalanització dels noms, més tard, s’explica en aquest enllaç https://malarrassa.cat/destacats/45-anys-del-primer-miting-comunista-autoritzat-a-lestat-espanyol-quan-terrassa-la-roja-va-ser-mes-roja-que-mai/
[iii] El mes de setembre de 1972 es va viure a Vigo una de les vagues generals més importants del moviment obrer contra la dictadura. Els nostres benvolguts Angel Ezama i Concha Lago, que ho van viure, amics i companys de llarg recorregut, m’han fet arribar informació amb motiu del 50 aniversari. https://praza.gal/acontece/sindicalistas-historicos-de-vigo-reivindican-a-memoria-da-folga-xeral-de-setembro-de-1972
[iv] Juan Martínez, nascut a l’Abrucena (Almería) i resident a Terrassa, durant el franquisme. https://malarrassa.cat/tag/juan-martinez/
[v] Margarida Abril i Leonor Bornau https://conversacionsobrehistoria.info/2019/10/16/las-mujeres-del-psuc-contra-la-dictadura-franquista/
nascutel49 