El dia 24 de novembre vaig tenir el privilegi de participar en la presentació d’aquest llibre a la Biblioteca Central de Terrassa. El temps se’ns va fer curt. Caldrà trobar altres oportunitats. Mentrestant m’agrada compartir algunes reflexions que havia afegit.
El PSUC, Terrassa i El Guti, donarien per més d’un llibre. Per això era necessari fer aquesta presentació a la nostra ciutat. Un pretext per retrobar-nos i reivindicar el seu llegat i l’exercici de la política: el compromís i la dedicació d’una persona formada com a metge pediatra, en el combat per les llibertats, les transformacions col·lectives, l’ideari d’un socialisme democràtic i la construcció d’una Europa social i solidària.
Cal agrair al Txema Castiella aquesta oportunitat. Autor d’un llibre magníficcom li vaig dir de seguida que el vaig tenir a les mans. És un llibre fet amb molt de talent, molt coneixement i molta sensibilitat. Però sobretot és un llibre que ajuda a entendre la història del nostre país. Es també un privilegi i un orgull fer-ho al costat de les persones que ens acompanyen. La Rut, l’Enric, el Rafa i la Mònica. Podien haver estat moltes altres, de les que esteu aquí presents. Però avui nosaltres som els afortunats.
Dit això. M’agradaria fer algunes aportacions molt personals, com o no pot ser d’una altre manera, que van molt trenades amb els temps i la figura de l’Antoni Gutiérrez Díaz. Quan vaig començar a llegir el llibre anava posant unes notes amb els temes que el text d’en Txema em suggeria. Moltes. Són vivències i mirades molt ajustades als temps que ens va tocar viure. Impossible fer un exercici amb detall.
Faré cinc flashos sentimentals.
Primer Flash: Terrassa La Roja
Terrassa, SFERIC, 29 de maig de 1976
Els vincles de l’AGD amb la Terrassa La Roja dels anys 60 i 70, són potents i diversos. Donaria per més d’una jornada, com sabeu moltes de les persones que ens acompanyeu.
La primera vegada que vaig sentir parlar del Guti va ser a començaments dels anys 60. El meu oncle Domingo Rivas, era un dels detinguts a la caiguda del 62, una de les gran caigudes dels anys 60. Si, l’any de la Riuada i de la gran Nevada. El Guti va estar present al seu enterrament, el 10 de desembre de 1965, feia molt poc havia sortit de la presó, Apolo Giménez al seu llibre “Mi vida con tres nombres” ho relata així: “Llevamos el féretro hasta la parroquia de la Sagrada Familia, pero de acuerdo con el cura no lo entramos sino que lo pusimos en la Puerta de la Iglesia. El cura salió para dar el responso en medio de un silencio impresionante. Entre los asistentes estaba el Dr. Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, que impactó en gran manera por su condición de dirigente comunista recién salido de la cárcel.”
Havien compartit presó i infermeria amb Julián Grimau, greument ferit després de ser defenestrat i torturat a la Direcció General de Seguretat, i finalment executat el 20 d’abril de 1963.
Després vindran els anys de les lluites obreres i populars. La consolidació del moviment organitzat al voltant de les CCOO, el teixit associatiu als barris per unes millors condicions de vida i el creixement del partit, també de la JCC, del Moviment de Dones Democràtiques, el compromís dels capellans i les organitzacions cristianes de base, la presència d’altres forces polítiques d’esquerres —no érem els únics—, i la política unitària impulsada pel PSUC. “Catalunya 70”, l’Assemblea Democràtica de Terrassa, i tot el que ja s’ha explicat al “Combat per la Llibertat”i altres petites aportacions de testimonis personals. I el primer míting autoritzat del PSUC a Terrassa, a l’SFERIC[i], era el 29 de maig de 1976, i jo m’ho vaig perdre!
També el gran resultat del PSUC a les primeres eleccions generals, les del juny de 1977, el PSUC va obtenir a Terrassa el 28,5% dels vots (com es deia en un article a Treball[ii], fa uns anys, amb la nòmina de les persones que van fer d’interventores i apoderades ja es podria fer un bon llibre per explicar la dimensió i presència de les dones i homes del PSUC). Després vindrien les eleccions municipals de 1979, ja amb la crisi/crisis interna/es, i les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 80 (a on el PSUC va obtenir el 18,7 dels vots i 25 escons). I el 5è Congrés amb les divisions dels partits comunistes a Europa. De tot plegat fa més de quaranta anys.
Cartell d’inici de campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980.
Ara, i amb motiu de la polèmica sobre el segell del PCE, 100 anys del seu naixement al 1921, uns historiadors escrivien un article “Cartas de España. Sobre la polémica del sello del PCE”[iii].
“Nada de lo ocurrido durante lo que Eric J. Hobsbawm denominó “el corto siglo XX” —el período entre la revolución rusa y la caída de la Unión Soviética— sería comprensible sin la participación de la militancia comunista, tanto en los episodios luminosos como en los sombríos. El comunismo no fue un todo homogéneo. Más que comunismo, habría que hablar de comunismos, tan plurales como las circunstancias históricas en que se desenvolvieron. Hubo un comunismo esclerótico y un comunismo creativo; comunismo de pesados debates teóricos y comunismo de gente con anhelos básicos de pan, trabajo y dignidad; comunismo de fábrica y barriada y comunismo de despacho; comunismo policiaco y comunismo afanoso de conciliar la aspiración a la igualdad con la razón democrática (…)
El Guti, era, evidentment, dels innovadors. Forjador de la política unitària contra la dictadura i de la revolució de la majoria.
Davant d’aquesta onada reaccionaria caldrà fer un dic resistent amb la memòria. Resta molt per fer. I com ens ha recordat el gran Pablo Milanés “El tiempo pasa, y nos vamos volviendo viejos”. Ens hi haurem de posar.
Nosaltres, els més vells, hem adoptat aquella màxima que va inspirar Negrín en els moments crítics de la República: “Resistir es vencer”, tot i adaptant-la als nous temps:
“La transmissió de la memòria és un acte de resistència”.
L’Antoni Gutiérrez Díaz va néixer l’any 1929, jo l’any 1949. Quan el vaig conèixer, abans dels vint anys, ell encara no tenia 40. Era l’any 1968, el maig francès i l’agost dels tancs soviètics esclafant la primavera de Praga. El Dr. Gutiérrez Díaz ja era un personatge llegendari per nosaltres, els més joves. He tingut la gran sort de com partir amb ell diferents etapes:
Com a responsable de la JCC, de la UJCE i membre del CC del PSUC, des del III Congrés, amb Gregorio López Raimundo, Com a responsable de Propaganda i membre del CE i del Secretariat del PSUC des del 1977 fins l’any 1981. Com a responsable del PSUC de Terrassa, de 1981 fins al 1984. Com a membre de l’àmbit temàtic Europa, els anys 90, quan l’AGD era Eurodiputat. Com a responsable del programa electoral de les eleccions al Parlament europeu de l’any 2004 (amb Raül Romeva com a candidat d’ICV) i la campanya sobre el referèndum de la Constitució europea, l’any 2005, a on el Guti aglutinava les posicions del SI, que vam perdre.
Un recorregut (i un aprenentatge de luxe per mi) de gairebé 40 anys! Vaig aprendre del rigor, el compromís, i la reflexió sense dogmes que ell estimulava.
Segon Flash, la JCC/UJCE, el PSUC i el PCE (1968/1977)
Cal ocupar el carrer i forçar la sortida a la superfície i espais de llibertat
El suport actiu a la creació i desenvolupament de la JCC i després amb la consolidació de la UJCE, va ser inequívoc per part de l’AGD. Crec recordar que la primera reunió del Secretariat del CE per tractar el tema de la joventut es va fer l’any 1968 (jo era responsable de la JCC de Terrassa), el nexe era en Cipriano García, que va parlar molt bé de la Joventut Comunista de Terrassa, segurament exagerant, i ho va deixar escrit. Al Guti li va impressionar que el Club d’activitat portés el nom de JG, Julián Grimau. Aquest club es va iniciar a casa dels meus pares, al carrer Mozart, 88. A un pis molt precari.
L’any 1970 es constituïa el Comitè Nacional de la JCC, la primera vegada que es feia una reunió d’aquestes característiques a l’interior del país. Vaig ser escollit Secretari general de la JCC. Comportava una relació estreta amb la coordinació i direcció de la UJCE. Tot això s’explica molt bé al llibre de Xavier Domènech Sampere. Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980). Fundació Ferrer i Guàrdia, 2008.
L’any 1976 és la data de la IV Conferència UJCE, que es fa a Sentemenat/Barcelona (els llocs i les fotos responsabilitat de l’Agustí Daura, capellà, i de la Consol). Encara en clandestinitat, sort que las vam fer, són l’únic testimoni gràfic que tenim. Aquí el veiem amb Pilar Brabo que era la representant del CE del PCE. L’AGD va ser la millor icona del Primer Congrés de la JCC. Novembre de 1977.
Tercer flash. AGD, Secretari General del PSUC, 1977/1981. Partit de lluita i de govern. “La revolució de la majoria”. Socialisme en llibertat!
Al IV Congrés (29 d’octubre/1 de novembre de 1977) AGD és escollit Secretari general l’any 1977. Em proposa com a Responsable de Propaganda al Comitè Executiu. Allò volia dir moltes coses. De les publicacions clandestines a una nova manera de comunicar. Fer arribar les publicacions del PSUC i les deliberacions del Comitè Central al conjunt de l’organització i més enllà. Per començar preparar les Campanya pel SI a la Constitució de 1978 (sense fissures!), direcció Ramon Espasa. L’Estatut d’Autonomia 1979 (creativitat Pilar Villuendas). Preparar les eleccions municipals 1979 (Jordi Borja) i les primeres eleccions autonòmiques de 1980 (amb Josep Benet de cap de llista). No entro en el detall, però us podeu imaginar la intensitat de la política i la qualitat de la gent implicada, en aquells temps a on tot estava per fer. Les Festes de Treball, els difusors de Mundo Obrero i de Treball, la divulgació de les publicacions i el Programa del IV Congrés a les Agrupacions.
La fotografia de la Monumental de 1978 és ja tot un discurs europeista, Barcelona, capital de l’eurocomunisme. Que volia dir: una manera pròpia (crítica amb el socialisme real) d’entendre la via al socialisme. Inspirada en la Declaració de Livorno de 1975. “Els comunistes italians i espanyols declaren solemnement que en la seva concepció de l’avenç democràtic devers el socialisme en la pau i la llibertat expressa, no una actitud tàctica, sinó un convenciment estratègic, que neix de la reflexió sobre el conjunt d’experiències del moviment obrer i sobre les condicions històriques específiques dels respectius països en el context europeu occidental.”
Aquell any van segrestar (abril de 1978) a Aldo Moro, un mes més tard, el 9 de maig de 1978, va aparèixer assassinat. Una delegació del PSUC (síntesi de l’Antoni GD), Jordi Borja, Paco Trives i jo mateix havia arribat a Torí, la capital del Piemont el dia abans del segrest. Es liquidava la formulació del “Compromís Històric” defensada per Enrico Berlinguer a Itàlia[iv]. El míting de la Monumental es fa el 29 de maig de 1978. La figura d’Alfons Carlos Comín destaca. La cara visible dels Cristians al partit.
La línia estratègica pròpia amb pau i amb participació democràtica de la gent quedava dinamitada. La “revolució de la majoria”, resultava incompatible per l’OTAN i també per les ortodòxies de Moscou. Començaven les lluites sectàries internes, les conspiracions, i els errors de la direcció que ens vam portar al desastre del V Congrés , l’any 1981. És ben cert que no es defensava una paraula, sinó una concepció de fons.
Les eleccions del 82 van ser un cop molt dur. Simón Sánchez Montero: “La gent estava contenta…, però nosaltres no poden gaudir d’aquesta alegria”. Els socialistes van rebre la confiança majoritària, majoria absoluta per liderar el canvi. Els comunistes dividits, marginats i reduïts a quatre parlamentaris. Un del PSUC.
Terrassa, campanya de les eleccions autonòmiques de 1984
Quart flash. AGD, EURODIPUTAT, President de la Comissió de política regional del Parlament Europeu. Àmbit temàtic Europa
Brussel·les, Parlament Europeu, 10 de maig de 2022
L’AGD va exercir la seva condició d’europarlamentàri amb autèntica devoció, com es pot veure en el llibre. Recordant-nos sempre que nosaltres som Europa, fent una pedagogia activa per sentir-nos ciutadans d’Europa. Les celebrades excursions al Parlament d’Estrasburg. I molt important, més enllà dels grans discursos, per ell totes les batalles eren importants. Va visitar el Vallès, els centres d’innovació (el de Cerdanyola i el de Rubí), animant-nos a aprofitar els recursos de la UE: els fons de cohesió, les xarxes europees i algunes iniciatives comunitàries com l’URBAN a Sabadell i Rubí explorar les xarxes internacionals i els centres d’innovació. Vam fer un bon aprenentatge que vam continuar amb el RUBI+D. L’origen del Rubi Brilla, actual.
Punt i apart l’Organització temàtica Europa, amb la Mª Àngels Espuny com a responsable, on s’informava, de l’activitat parlamentaria a Europa, es debatien els grans temes, i s’organitzaven les xerrades al territori de Catalunya. Una veritable escola de formació.
Ja sabeu que el Guti no va ser escollit europarlamentari al 1999, per pocs vots. Però lluny de possibles retirades el Guti va continuar el seu combat per una Europa social, més democràtica, més ecològica i més compromesa amb la pau i la cooperació. Des de la divulgació als mitjans, la reflexió i l’acció, si calia. Com he deixat escrit “A la campanya del referèndum de la Constitució europea, el Guti, em trucava gairebé cada dia, per comentar-me com anaven els actes en favor del SI, i per afegir noves raons i arguments”. Era l’any 2005.
Un any més tard, l’octubre de 2006, el Guti mor a la Mútua de Terrassa (després d’haver estat hospitalitzat greu a Santiago de Compostela).
Aquest mes de maig hem tingut la sort de participar, coses d’en Txema, Urtasun i Maria Àngels Espuny, en la delegació que vam anar al Parlament Europeu a presentar aquest llibre. Va ser molt emocionant observar l’empremta, el prestigi, i el respecte, amb el que es recorda l’activitat i les aportacions de l’Antoni Gutiérrez Diaz entre el funcionariat de les institucions europees, a la defensa d’una Europa federal amb més drets, més democràcia, més justícia, més ecològica i més cohesió social.
Cinquè flash: Estimat Guti
Vaig tenir el privilegi de parlar (amb molts companys i companyes) a l’acte d’homenatge Estimat Guti que es va fer el 16 de febrer al Teatre Musical de Barcelona. També vaig voler escriure a Treball, 164, començament de l’any 2007 aquests “retalls d’històries mínimes”.
“Com ja sabeu Julià era el nom adoptat per l’Antoni Gutièrrez Díaz per preservar la memòria d’un militant comunista afusellat per Franco una matinada del mes d’abril de l’any 1963. Al primer club de la joventut comunista que vam crear a Terrassa l’any 1966, li vam posar les inicials de Julian Grimau. Un gest, també modest, per salvar els mots, i preservar la memòria militant en el combat contra la dictadura.”
Permeteu-me que tanqui aquesta evocació sentimental amb una altre imatge. És una de les diverses que vam fer a la Presó de la Model un mes de setembre de 2017. Deu anys després.
Quan es va tancar la Model, l’any 2017 es va fer una exposició “La Model ens parla”, ens van convidar a visitar-la. Doncs bé, ni El Guti, ni el Cipriano, ni en Rozas, ni Tomasa Cuevas…, apareixien. La resistència guerrillera, les lluites obreres, estudiantils, el combat dels anarquistes, socialistes, comunistes, la gent de CCOO i del PSUC havien estat escombrats de la història de la presó. No encaixaven amb els “relats” dominants d’aquells dies. La nostra ACEPF, vam fer acte de presència i en una de les fotos que jo porto vaig reivindicar la figura del Guti.
Com ja sabem el combat per la memòria i el relat no és gens innocent. Ens ho recordava Milan Kundera: La lluita contra el poder es la lluita de la memòria contra l’oblit.
“Los comunistas pagaron un alto precio en su lucha contra la dictadura. El 90 % de los encausados por el TOP eran de ideología comunista y, de ellos, el 70 % militaba en el PCE/PSUC. Los comunistas fueron precursores de la política de reconciliación nacional, “la línea de confrontación es estar contra la dictadura”, impulsaron las Comisiones Obreras, llevaron el cuestionamiento de la dictadura a las Universidades, impulsaron el Movimiento Democrático de Mujeres. También asumieron el coste de su independencia respecto a Moscú. Alcanzada la democracia el PCE contribuyó a su consolidación con su participación activa en la ponencia constitucional. El PCE convocó la primera manifestación contra el terrorismo de ETA, en Portugalete, en junio de 1978, lo que colocó a militantes y simpatizantes, como José Luis López de la Calle, en el punto de mira. “
Son fragments de Cartas de España: sobre la polèmica del segell del PCE, que segons m’han dit avui, s’ha esgotat, vés a saber!
El passat sempre torna. El Guti no va fugir d’estudi amb aquests temes. Cal llegir aquest capítol amb atenció i també l’article indignat del Guti per l’atemptat a José Ramón Recalde, pàgina 498, el seu amic entranyable amb qui va compartir estància a Burgos.
Un lloc que aquest mes de juliol hem tingut la sort de visitar amb una extraordinària companyia. I això hem permet donar pas a la següent diapositiva i a l’estima Mònica.
Domènec Martínez, 24 de novembre de 2022
Nota sobre La Monumental i Torí, 1978 http://revistatreball.cat/tori-barcelona-i-la-deconstruccio-europea/
[i] Enric Cama ho recorda en aquest article a Malarrassa https://malarrassa.cat/destacats/45-anys-del-primer-miting-comunista-autoritzat-a-lestat-espanyol-quan-terrassa-la-roja-va-ser-mes-roja-que-mai/
[ii] Article de Consol Hernández a Treball http://revistatreball.cat/terrassa-15-j-1977-va-guanyar-poble
[iii] Article “Cartas de España: sobre la polémica del sello del PCE”, dels doctors en història Fernando Hernández Sánchez, Julián Sanz Hoya i Sergio Gálvez Biesca https://blogs.publico.es/otrasmiradas/66035/cartas-de-espana-sobre-la-polemica-del-sello-del-pce/
[iv] Article publicat a Treball, març del 2017 http://revistatreball.cat/tori-barcelona-i-la-deconstruccio-europea/
Informacions, fotografies i gravacions de l’acte de presentació:
nascutel49 