46 anys, finals de gener de 1977

Si el eco de su voz se debilita, pereceremos.

Paul Éluard

Ja han passat 46 anys. Moltes de les persones nascudes en un sistema de llibertats i democràcia (sens dubte millorable, però també amenaçat amb retrocessos), desconeixen que va succeir aquella nit del 24 de gener de 1977. L’alumnat i el professorat dels instituts i de les escoles que tenim la sort de visitar quan ens conviden per il·lustrar fragments de la dictadura franquista, resten muts quan comentem algunes histories de la transició. “Ningú ens havia explicat res”, afirmen uns i altres. Un dèficit democràtic que cal corregir, urgentment, amb l’aplicació a les aules de la nova Llei de Memòria Democràtica. Llei 20/2022.

Per aquesta raó he volgut recuperar i actualitzar algunes de les coses que vaig escriure l’any 2017, amb motiu del 40 aniversari. També he afegit altres elements d’aquest fil de la memòria i la lluita contra l’oblit a Terrassa.

Portada Horizonte, imatge de Juan Genovés

[Fa 40 anys la història es va accelerar. En aquella època em va tocar viure a Madrid les manifestacions, vagues i lluites populars contra la dictadura. Formava part del nucli de direcció de la UJCE. Veníem d’un 1976, cabdal en la lluita per les llibertats. La darrera setmana de gener va ser tràgica, com ho va relatar Juan Antonio Bardem a la pel·lícula “Siete días de enero”. El dia 23 havia estat assassinat a trets pels grups d’ultradreta l’estudiant Arturo Ruiz García, que participava en una manifestació pro amnistia. El dia 24, i en la manifestació de protesta per aquest atemptat, Mari Luz Nájera moriria per l’impacte d’un pot de fum de la policia. El pitjor va arribar a les 22,30 d’aquell dia. Tres ultradretans entren al despatx d’Atocha, 55 i disparen contra les nou persones que troben. Luis Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez, Javier Sauquillo i Enrique Valdelvira, cauen morts. Miguel Sarabia, Luís Ramos, Dolores González y Alejandro Ruíz-Huerta (la única persona que encara viu d’aquella massacre), van ser greument ferides.]

Commoció, incredulitat i molta incertesa. En una crònica de la transició vam escriure això:

Enero negro de 1977. En democracia todo es posible, pero la libertad está aún por llegar, y nada será fácil. El domingo día 23 de enero de 1977 los pistoleros de Fuerza Nueva habían atacado a unos manifestantes que pedían libertad y amnistía. Arturo Ruíz, un estudiante de 19 años cayó muerto de un disparo en la cabeza. El día después María Luz Nájera, estudiante de sociología caía al suelo con la cabeza destrozada por un impacto de bomba de humo disparada por la policía antidisturbios. Pero lo peor está todavía por suceder. La noche del 24 de enero de 1977, nos encontrábamos en Madrid un grupo de jóvenes del Secretariado de la UJCE (Rafael Carmona, Concha Fondo, Domènec Martínez, Víctor Viñuales, José Vázquez…), el ambiente era muy tenso en la capital. Ruido de sables en los cuarteles militares y provocaciones constantes de la ultraderecha en la calle. La noche sería muy larga. Una persona del Comité Provincial del PCE en Madrid nos informa de lo sucedido en Atocha 55. Han disparado a sangre fría y a cara descubierta contra los presentes en el despacho de abogados. Las cinco personas muertas y las cuatro gravemente heridas, son militantes de CCOO y del PCE. (Años más tarde José Luís Gallardo, dirigente de la JC de Canarias nos explicó que llegó al piso de madrugada y se encontró un armario detrás de la puerta, era todo nuestro sistema de blindaje). Al día siguiente se rinde homenaje a las víctimas en el Colegio de Abogados presidido en aquella época por Antonio Pedrol Rius. Emociones contenidas y consignas para evitar cualquier tipo de provocación.

Fotografies publicades a Horizonte, febrer 1977

La multitudinària manifestació del dia 26, silenciosa, serena, responsable, organitzada pel Col·legi d’advocats, i amb servei d’ordre de la militància de CCOO i el PCE, va ser determinant per fer possible la transició democràtica. Amb totes les insuficiències, dificultats, amenaces, i condicionants sagnants, com és avui notori i conegut.

Tal com he comentat a l’inici, l’any 2017 i amb motiu del 40 aniversari, vaig tenir ocasió de reviure (amb Consol Hernández, que també va viure a Madrid, els temps de revolta), aquells fets que ens van marcar per sempre. (Javier Sauquillo era un dels advocats que va presentar denúncies contra les tortures durant els dies que vam passar a la DGS a l’abril de 1976, UJCE).

[Homenatge i reivindicació d’aquesta memòria combativa que, enguany, 2017, la Fundació Abogados de Atocha, ha volgut reconèixer en el Colegio de Abogados de Madrid, i en l’artista plàstic Juan Genovés. Un dels moments més entranyables va ser el reconeixement a aquest artista vitalista i compromès amb les llibertats democràtiques. Autor de El abrazo, que es va convertir en un cartell emblemàtic per l’Amnistia. Es van vendre més de 500.000 còpies per recollir fons pels presos i la lluita contra la dictadura. Ell mateix va patir detencions per la seva edició i impressió clandestina. El abrazo també inspira l’escultura ubicada a Antón Martín, a 20 metres de l’atemptat, que aquests dies s’ha cobert de clavells i flors vermelles. La Consol recorda que ella i Concha Fondo van anar al seu estudi l’any 1977. Per demanar-li una pintura per la UJCE. És la que es reprodueix en una de les portades d’Horizonte, febrer de 1977.

Però aquest aniversari ha tingut la virtut de reunir en la mateixa tribuna de l’Auditori Marcelino Camacho, tres dones protagonistes excepcionals. Cristina Almeida, Manuela Carmena i Paca Sauquillo, tres advocades laboralistes, que van viure molt intensament aquelles jornades. Manuela Carmena es va salvar, per atzar, de ser assassinada, va canviar el lloc de reunió previst a darrera hora. Totes tres eren titulars dels despatxos laboralistes més actius de Madrid dels anys 70, espais i professionals que acollien els treballadors i treballadores en vaga, o les persones represaliades per la dictadura. Es van conèixer a la Universitat (quan molt poques dones accedien), van estudiar Dret, i van prendre partit activament per les llibertats democràtiques i la justícia, en temps en que no era gens fàcil de fer-ho. Amb trajectòries polítiques i professionals diferents, però sempre vinculades a la causes de la igualtat, són ara, igualment, un referent de la ètica i el compromís militant amb nous projectes d’emancipació social. Cristina Almeida, aportant els seus coneixements i energia com a jurista implicada en la memòria democràtica, contra els crims del franquisme. Manuela Carmena, com alcaldessa de Madrid, posant rostre i experiència a les noves esperances recuperades amb els ajuntaments pel canvi. Paca Sauquillo, amb una dilatada experiència en el camp de la cooperació, la pau i el desarmament, col·laborant, al costat de l’alcaldessa de Madrid, com a Comissionada de la Memòria Històrica. Un exemple magnífic d’aquesta memòria indòmita, amb rostre de dona, tan ignorat i silenciat en el relat de la transició.

Per aquesta raó el llibre Cristina, Manuela i Paca, escrit per Irene Díaz, José G. Alén i Rubén Vega, i editat per Ediciones Península, que es va presentar la jornada del dia 24 de gener a Madrid, constitueix un veritable monument a la lluita per la llibertat, la justícia i el compromís militant. Un llibre que es va gestar fa un parell d’anys, en el marc per recuperar la memòria dels advocats i advocadesses que se la van jugar durant la dictadura, i que van constituir un referent ètic davant la ignomínia dels tribunals repressius. És per tant un llibre indispensable per entendre d’on venim, i útil per valorar el cost de la llibertat i la conquesta dels drets socials. També per renovar avui els compromisos militants i socials (la democràcia no ens la va regalar ningú), davant els discursos racistes, xenòfobs i insolidaris que cotitzen a l’alça, com el discurs feixista que encarna el nou president dels EUA, i que aplaudeix l’extrema dreta a Europa. Les tres protagonistes citades (Cristina, Manuela i Paca) que es defineixen com a voluntaristes, compromeses i afortunades, han reivindicat el camí a seguir: el del moviment de les dones (La marxa de Dones de Washington) i les mobilitzacions arreu del món contra les mesures i decisions del govern, racista i ultranacionalista, de Trump. No ens rendim!, van afirmar davant un auditori de gom a gom.

Un llibre de memòria, com va recordar Alejandro Ruiz-Huerta, president de la Fundación Abogados de Atocha, que ens ajuda a entendre la necessitat de perseverar en el coneixement de la lluita obrera, pels drets de les dones, per la justícia i els moviments per la pau i la solidaritat. Sense memòria no tenim futur.]

Vull avui afegir, en aquest 46 aniversari, dues referències més entendre millor d’on venim. La primera és una aportació en forma d’un llibre extraordinari que va publicar Javier Padilla l’any 2019. A finales de enero. La historia de amor más trágica de la Transición. Descriu el compromís en el combat per les llibertats democràtiques de la generació dels anys 60 i 70. I l’alt preu que van haver de pagar per atrevir-se a qüestionar un règim corrupte i dictatorial que castigava sense pietat els anhels de democràcia i llibertat de la gent jove. És la història d’Enrique Ruano, un jove estudiant de Dret mort el gener de 1969 durant un interrogatori. La de Dolores González i Javier Sauquillo, ambdós advocats laboralistes i víctimes de la massacre d’Atocha del 24 de gener de 1977. “Ella resultó gravemente herida y él murió a causa de los disparos recibidos. Mientras la protegía con su cuerpo”. Quan vaig a les escoles sempre m’agrada fer esment a aquest episodi, intento no emocionar-me, i dir l’edat que tenia el meu advocat, Javier Sauquillo, quan el van assassinar, 30 anys.

Hem tingut la sort de comptar amb la presència de Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, president de la Fundación Abogados de Atocha, a Catalunya en diferents ocasions. Una d’elles va ser amb motiu de l’acte que es va fer el dia 11 de febrer de 2019 davant de la seu de CCOO de Terrassa. Aquell dia es va posar una placa de recordatori i d’homenatge a les víctimes de l’atemptat feixista al despatx laboralista d’Atocha. La jornada va estar presidida pel mateix Alejandro Ruiz, l’únic sobrevivent de la massacre; de Javier Pacheco, Secretari general de CCOO de Catalunya; i per Alfredo Vega, alcalde de Terrassa. El mes d’octubre passat Ivan Ramos, Secretari de CCOO del Vallès Occidental, ens fa saber “ens han robat la placa d’homenatge als advocats d’Atocha, estem indignats, farem denuncia i la reemplaçarem”. Els que practiquen la cultura de la violència, amenacen els drets i llibertats de les dones i les conquestes socials, ens volen fer callar i tornar als temps dictatorials, ens volen robar la memòria. No ho permetrem. Per imperatiu legal (aplicació de la Llei de memòria) i per imperatiu ètic i democràtic. 

Consol Hernández, Alfredo Vega, Javier Pacheco, Domènec Martínez, Alejandro Ruíz-Huerta, Enric Cama

Aquest 24 de gener de 2023 tornarem a reivindicar la seva memòria.  

Si el eco de su voz se debilita, pereceremos.

Domènec Martínez, membre de la Junta directiva Associació Catalana d’Expresos Polítics (Resistents antifeixistes-membres de la FIR)

https://malarrassa.cat/politica-societat/40-aniversari-massacre-datocha-cristina-manuela-i-paca-vides-creuades-compromis-justicia-i-llibertat/

Tenim memòria!


Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s