PASIONARIA, imborrable

El dijous, 14 de maig, vaig tenir el privilegi de participar en una activitat de memòria i de cultura a la Plaça de la Vila de Montmeló. Al costat de Sílvia Matamoros i d’Emilia Macias, reivindicant la figura de Dolores Ibárruri, Pasionaria. Ha estat una experiència molt emotiva amb la projecció del documental dirigit per Amparo Climent i el debat posterior, marcada per l’empemta de les noves generacions[i]. Durant la meva intervenció he volgut deixar tres missatges, que m’agrada ara compartir, afegint algunes referències.

Primer. La Dolores Ibárruri forma part de la nostra cultura sentimental, la militància dels anys 60 i 70 de la JCC i del PSUC. No eren temps fàcils, però la seva veu clara i potent era un símbol universal de resistència. Ens arribava des de La Pirenaica. Particularment emotiva durant les jornades per salvar la vida de Julián Grimau, assassinat l’any 1963, durant el procés de Burgos[ii], i per denunciar les diferents penes de mort dels anys 70. Cal recordar que la dictadura va ser llarga i molt cruel[iii]. “El crimen se fraguó en El Pardo, en el cubil de la bestia. Cinco combatientes antifranquistes, cinco jóvenes han sido ejecutados por el verdugo”, va dir Dolores Ibárruri des de Radio España Independiente.

També he tingut el privilegi de participar en reunions clandestines a París on ella hi era. Imposava la seva presència. El míting de Ginebra, amb més 20.000 persones, un 23 de juny de 1974, va ser una gran festa. Les autoritats helvètiques havien decretat la prohibió de parlar en públic. “Camaradas, se nos ha prohibido hablar, pero nadie nos ha prohibido cantar. Y yo os voy a cantar una canción revolucionaria de mi juventud”. Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, añadió: ”Es difícil, camaradas y amigos, contener la emoción ante esta impresionante concentración de españoles, de compatriotas, de amigos y camaradas, en la que vibran de manera inconfundible, voces y acentos de los pueblos y regiones de nuestra España inolvidable”. Saludant, igualment, la Revolució dels clavells del 25 d’abril a Portugal. Conservo un exemplar de Nuestra Bandera núm. 81, octubre de 1975, informant de la II Conferència Nacional de PCE (París), 1975. “Socialismo en la democracia”. Que també inclou un text de la meva intervenció en nom de la UJCE, amb el pseudònim de “Jaume”.

Aquell mateix any, el 14 de desembre de 1975 se celebra a Roma el 80è aniversari de Dolores Ibárruri. Un poliesportiu acollia a prop de 20.000 persones (italians i d’altres delegacions internacionals), amb la presència de moltes d’elles arribades des d’Espanya. Presidia Enrico Berlinguer, Santiago Carrillo i Dolóres Ibárruri.Vaig formar part de la delegació de la UJCE/JCC, conjuntamentamb JM Riera i Clara Ponsati.

Un any més tard, i després de sortir de la presó de Carabanchel, tot preparant la IV Conferència de la UJCE [que per cert es va fer molt a prop d’aquí: al Seminari de Sentmenat, 10 i 11 d’octubre de 1976], vam tenir la sort de poder-la anar a visitar a casa seva, a Moscou, era el mes de setembre. Jo formava parte d’una delegació de la UJCE de viatge a Budapest, a la seu de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica, FMJD, radicada a la capital hongaresa [a on també vam trobar-nos amb Rafael Vidiella i la seva dona] i vam pasar per la capital de la URSS. Certament van ser anys molts intensos[iv].

Uns mesos abans, el 29 de maig de 1976, vaig compartir espai al primer míting autoritzat del PSUC, al Pavellò de l’SFERIC, al costat d’una pancarta que reclamava “Dolores a Madrid”. Ho hem recordat ara, amb motiu del 50 aniverari[v]. Els crits i càntics “Veremos a Dolores en las calles de Madrid”, formaven part del guió habitual del combat per la llibertat i la sortida a la superfície. “Dolores Ibárruri presidió el Pleno del Comité Central del PCE, celebrado en Roma durante la última semana de julio. Asistieron cerca de 200 invitados”. Recorden diferents cròniques. També hi erem.

Segon. Les paraules de Dolores Ibárruri del dia 1 d’octubre a les Corts de la República (…y mañana cuando la lucha termine, cuando sobre el horizonte de España alboreen los días luminosos de la paz, tenemos un deber que complir… y es el de ofrecer a aquellos que todavía no tengan patria, nuestra patria española, porque ellos [y ellas] supieron con su esfuerzo y con su sangre defenderla… ) ressonen cada final d’octubre a la Rambla del Carmel. Al peu del monument de les Brigades Internacionals. És una petita mostra de l’homenatge que la ciutat de Barcelona va organitzar durant l’acte de comiat als voluntaris aquell octubre de 1938. Paga la pena escoltar al periodista Giles Tremlett en aquesta crònica de l’any 2025 al Carmel, l’any passat[vi]. Dolores Ibárruri va marcar, també, a milers i milers de persones antifeixistes d’arreu del món. Ho vam viure l’any 1985, a Madrid, amb motiu del seu 90 aniversari. Conservo aquesta imatge, amb companys i companyes del PSUC de Terrassa.

Un Brigadista danès, Harald Nielsen va ser l’encarregat de parlar en nom dels Brigadistes Internacionals. Molts anys més tard, al peu del monument que hi ha a la ciutat de Copenhagen, vam descobrir (Consol i jo) aquesta història de fraternitat internacionalista. Els germans danesos que van venir des d’un barri de la capital de Dinamarca fins a Barcelona en bicicleta[vii].

Tercer. L’aportació i generositat dels comunistes en el combat per les llibertats democràtiques al nostre país, i també a Europa. És ben sabut la violència dels sectors més reaccionaris i ultraderetans per evitar la legalització dels comunistes i la possibilitat d’avançar cap a una vía democràtica. La massacre d’Atocha 55, contra els advocats del PCE i de CCOO, va marcar un finals de gener i una primavera de 1977, amb assassinats al carrer i una violència generalitzada dels sectors més reaccionaris[viii]. El 9 d’abril, finalment, “Sábado Santo rojo”, el PCE va ser legalitzat. Un mes més tard, el 13 de maig, Dolores Ibárruri, va tornar a Espanya després de 38 anys d’exili. El 15 de juny va ser elegida diputada del PCE a Astúries. El 13 de juliol de 1977, juntament amb Rafael Alberti, ocupen les dues vicepresidències de la mesa d’edat del Congrés. Són imatges icòniques de la Transició. També l’acompanyaven en aquell inici de legislatura M. Dolors Calvet i Pilar Brabo, diputades comunistes. Una del PSUC i l’altre del PCE.

Es tancava un cicle i començava un altre. La resistència i derrota del feixisme i el nazisme a Europa, i una llarga i cruel dictadura a Espanya. Un nou procés de construcció de les llibertats i institucions democràtiques, gens fàcil, com es pot veure, fins i tot ara, contra el Govern de coalició progesista.

Dolores ibárruri va perde al seu fill Ruben[ix]. Això la va marcar per sempre. Rubén Ruiz Ibárruri, el fill de “Pasionaria”, ja va tenir experiència de foc a la Guerra d’Espanya 1936/1939. Es va exiliar a la Unió Soviètica, i va pendre part a la batalla definitiva de la II Guerra Mundial, a on va perdre la vida, Stalingrad, agost de 1942. Tenía 22 anys, igual que Francesc Boix i Maria Salvo, havien nascut l’any 1920. Quina generació[x]!

També va ser pionera en la definició de la política de Reconciliació Nacional, de 1956. “Debemos atraer al campo de la democracia a aquellos que están deseando abandonar las banderes franquistes, sin preguntarles cómo pensaban ayer, sino cómo piensan hoy y qué quieren para España”. Obrint pas a la política que va marcar un punt d’inflexió i una obertura a l’entesa amb el conjunt de forces favorables a la superació per mitjans pacífics de la dictadura per restaurar la democràcia. Era el mateix any de l’informe presentat per Jrushchov al XX Congrés del PCUS, demolidor pels comunistes, pels crims de Stalin. També el mateix any (mes de desembre), que Espanya (amb el dictador Franco) va ser admesa a les Nacions Unides, amb el vot favorable dels EUA, i també de la Unió Soviètica. Decisió que va desconcertar a Dolores Ibárruri. [Veure capítol 11. El desafio de la Reconciliación Nacional. Llibre de Mario Amorós ¡No pasarán! Biografía de Dolores Ibárruri, Pasionaria.]

Vull tancar aquesta crònica amb el testimoni de Jorge Semprún, destacat militant del PCE, expulsat els anys 60. Ministre de Cultura al Govern del PSOE, de Felipe González. [Abans de Jordi SoléTura, nascut molt a prop d’aquí, a Mollet, i també un dels redactors de la Constitució de 1978, en nom del PCE/PSUC. ] Jorge Semprún afirmava a El País, 4 de septiembre de 2003, coses com aquesta, i que figura com a titular: “El siglo XX no se puede entender sin la generosidad de los comunistas”.

“El Partido comunista fue la única fuerza organitzada que luchó, de forma real y eficaç contra la dictadura desde 1939 hasta que Franco murió”.

“Con todos sus errores…., no cejó un momento en su empeño de cambiar las cosas y a la larga eso facilito la transición.”

“El idel comunista fue real, y sin la generosidad y la abnegación de los comunistas que lucharon por cambiar el mundo no se puede entender la historia del siglo XX”.

Res més a afegir en aquests temps de desmemòria, onada reaccionaria i deshumanització digital. Una recomanació final: veure el documental de l’Amparo Climent, de manera col·lectiva i organitzada, és un exercici de cultura i de coneixement. També un merescut homenatge a les dones i a les generacions que ens han precedit, i que van marcar, emocionalment, el segle XX. Tampoc ho van tenir fàcil, el nostre reconeixement.

Domènec Martínez García