Cita a Barcelona, 90 anys más tard

Aquell dissabte, 18 de juliol, com els dies previs, les Rambles vibraven. A Santa Mónica es treballava de valent amb diferents idiomes, s’organitzava la benvinguda a les delegacions esportives i culturals Internacionals. Milers d’atletes i acompanyants es donaven cita a Barcelona, entrenaven a l’Estadi o feien esforços per a arribar a la cita inaugural del 19 de juliol.

Aquell somni es va trencar amb el cop militar dels militars africanistes al protectorat del Marroc i la sublevació a Melilla, Ceuta i Tetuan iniciada el 17 de juliol de 1936. Hitler, va poder inaugurar els Jocs de la vergonya a Berlín, a principis d’agost, quinze dies més tard. Sota la benedicció del COI i el baró de Coubertin, malgrat les lleis racistes de Nuremberg promulgades l’any 1935: un desafiament per a la Humanitat. L’únic govern que no va enviar representació a Berlín va ser el Govern de la II República espanyola. Ho pagaríem molt car a nivell internacional. Cop militar i una guerra cruenta, la Guerra d’Espanya de 1936/1939, camp de proves dels bombardejos sobre població civil per part de l’aviació d’Hitler i de Mussolini i de la seva maquinària bèl·lica, preludi de la II Guerra Mundial.

Però tornem a aquell dissabte, calorós, del 18 de juliol. Barcelona era l’epicentre d’una formidable resposta internacional que promovia l’esport popular, la participació de les dones, el protagonisme de les entitats esportives i culturals sense exclusions. Una trobada inequívocament contra la guerra, el bel·licisme i el feixisme que amenaçava Europa. Aquí va començar tot.

Més de 5.000 atletes representant a 23 delegacions arribades des de diferents països, nacions i ciutats del món. Pau Casals, preparant el concert inaugural. El Ciutat de Barcelona portant a més de 600 persones des de Palma, i trens camí de Barcelona, com hem recordat aquesta primavera a l’Estadi Lluís Companys de Montjuïc. Allà es va cantar l’himne de l’Olimpíada. Alguns atletes van salvar la vida, altres com Mercedes Núñez, Marina Ginestà, o Margot Moles, van conèixer el camí de l’exili, la deportació en camps nazis o l’intent, durant la dictadura de ser esborrades de la història. Són les nostres inesborrables . Uns altres van ser assassinats pels franquistes el mateix any 1936, com el gran gimnasta de Badajoz Armengol Sampérez y Ladrón de Guevara .
Ara, 90 anys més tard, volem rescatar-los de l’oblit. Per això hem creat la Comissió Coordinadora del 90è Aniversari de l’Olimpíada Popular. Per aquesta raó, també —i ens sobren motius—, hem col·laborat per tal que la ciutat de Barcelona dediqui un carrer a l’Olimpíada Popular de 1936. S’inaugurarà el 18 de juliol.

També volem que el Museu Olímpic es denomini a partir d’ara: Museu de les Olimpíades de Barcelona, 1936 i 1992. Establint un relat històric coherent amb el compromís i la cultura antifeixista. Serveixi de precedent la referència que va fer l’alcalde Pasqual Maragall en la inauguració dels Jocs Olimpics de Barcelona de 1992. Una cita amb la memòria que avui també ens convoca i interpel·la.

Domènec Martínez García

Notes

Auest article ha estat publicat a Libreopinante. El periódico de opinión. El 12 de juliol de 2026. A l’espai Tejiendo memorias. Amb el títol Cita en Barcelona, 90 años más tarde .

Afegim imatges de la inauguració de l’Exposició del dia 16 de juliol de 2026, a Rambla de Santa Mónica, Barcelona.