La sonrisa ancha, la lluvia en el pelo: Te recuerdo Amanda la va compondre Víctor Jara l’any 1969. Forma part del disc Pongo en tus manos abiertas, expressió d’un moviment cultural, la Nueva Canción Chilena, que va saber articular la tradició popular, el compromís polític i la consciència de classe.
Pere Camps, sempre jove comunista i activista cultural, va ser l’encarregat enguany Et recordo Víctor 2026, de posar lletra i emoció a l’homenatge habitual. Al costat de Verònica Dávalos i Amanda Jara, i la música d’Ismael Serrano i Vozes. I les Voces de la Rebeldía i Napale, acompanyant la marxa i ofrena floral cap el monolit, a on trobem inscrites: “Yo no canto por cantar ni por tener buena voz, canto porque la guitarra tiene sentido y razón”.
Víctor Jara, forma part de la geografia sentimental i cultural dels nostres barris. A Canyelles, Nou Barris, està envoltat de carrers amb noms propis: Federico García Lorca, Antonio Machado i Miguel Hernández. Una toponímia que no és neutral, com han recordat les representants institucionals. Està evocant la nostra història. Els assassinats comesos pels alçats en armes contra la legalitat de la II República: l’exili: “Estos que ves ahora maltrechos, sin afeitar, sucios, cansados, destrozados, son, sin embargo, no lo olvides hijo, son lo mejor de España”, com va escriure Max Aub, a Campo de los Almendros; 1968; i la repressió i tortura durant la llarga nit de la dictadura.
Violeta Parra i Víctor Jara formen part de la nostra cultura i equipatge. Les seves cançons les registràvem com podíem en cassets clandestins. Al costat de Quilapayún, Paco Ibánez, Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat. Ovidi Montllor, Theodorakis o Daniel Viglietti. De tot això en vaig parlar fa un any en aquest mateix escenari. La vida es eterna en cinco minutos. Un luxe i un privilegi.
La victòria de la Unitat Popular de Salvador Allende el setembre del 1970 ens va encomanar esperança i alegria. El cop cívic militar amb el suport del Govern dels Estats Units l’11 de setembre de 1973, ens va indignar fins al moll. Xile al cor és més que un recurs literari. Per aquesta mateixa raó, al setembre, les nostres ciutats es vesteixen de Xile.
Escric aquestes notes el 16 de setembre. El mateix dia que Víctor Jara va ser assassinat, fa 53 anys, per militars fasciosos. 44 balazos en su cuerpo, mutilat i castigat. L’odi ancestral de la cultura. L’actual president de Xile, descendent de nazis, s’ha negat aquest any a retre homenatge a les víctimes de la dictadura. Ho hem fet a La Model de Barcelona amb el testimonio de mujeres extraordinarias, cultura i esperança davant de la ignorància i el desencís.
Cultura antifeixista, també, per conjurar aquí, a casa nostra, el cop judicial promogut per l’extrema dreta, i la complicitat del Tribunal Supremo, intentant evitar que els néts i les nétes de l’exili republicà “españoles rotos, lo mejor del mundo”, puguin exercir el seu dret a vot com a ciutadans i ciutadanes.
Domènec Martínez García
Nota: aquest article es va publicar a Libreopinante, el dia 20 de setembre amb el títol Amanda.
