El 20 de febrer del 2002 es va presentar la Declaració de Rubí, per una nova cultura energètica. Ja han passat 20 anys. Un bon pretext per examinar on som i cap a on anem. Entrada publicada fa un any.
Vam començar el segle XXI marcant algunes prioritats des del món municipal: impulsar un canvi de model energètic i una nova cultura de l’aigua. El Govern tripartit (PSC, ERC, ICV) va crear l’any 2003 la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, i amb aliança amb la Xarxa de ciutats i pobles per la sostenibilitat (xarxa de municipis impulsada per la Diputació de Barcelona) es van aprovar ordenances i plans per impulsar una nova cultura energètica. Han passat gairebé 20 anys!
La crisi i/o estafa bancària del 2008 ho va arrasar tot. “Ara no toca posar pals a les rodes”, deien des del Govern d’en Mas. Calia eliminar totes les lleis ambientalistes dels governs d’esquerres. El Govern d’en Rajoy des de Madrid feia el mateix, consolidava les prerrogatives de l’oligopoli elèctric i imposava l’impost al Sol. Una declaració de guerra a les energies renovables. El resultat de tot plegat ja els coneixem: destrucció de moltes petites empreses, la ruïna d’un potent teixit industrial innovador, pèrdua de llocs de treball qualificats, més contaminació i destrucció ambiental. Els vots i les majories no són innòcues, convé recordar-ho a les portes del 14F.
Ara, al febrer del 2021, tenim un altre gran repte. Què fer amb el 30 % dels 240.000 milions d’euros del Pla de Recuperació Europea destinats a projectes energètics? Aniran a parar a les grans empreses de l’oligopoli reconvertides, de la nit al dia, en grans operadors de la solar i l’eòlica? Sembrarem la Catalunya i l’Espanya deshabitada de grans megaprojectes solars i/o eòlics (com ja s’està fent amb les macrogranges industrials), ocupant i hipotecant el futur d’aquests territoris? Són els mateixos operadors, un trident molt poderós (bancs, elèctriques i grans mitjans de comunicació) que fan servir els combustibles fòssils en el 90% de la seva cartera de negocis i després ho blanquegen amb “emissions zero” a les memòries luxosament editades de les seves seus corporatives. “Greenwashing”. Una altre gran estafa.
Cal omplir de contingut aquest enorme capital, els recursos col·lectius mobilitzats per la UE, no poden servir per fer el mateix que hem fet fins ara, sinó per imprimir un canvi estratègic radical. Cal desenvolupar una industria d’energies renovables disseminada i arrelada en el territori on tinguin un major protagonisme entitats compromeses amb projectes cooperatius, com Som energia, amb la banca ètica, com Fiare, Coop 57, i altres xarxes d’economia social. És imprescindible el lideratge dels governs municipals per impulsar i promoure aquest canvi: la transició energètica, amb el protagonisme de la ciutadania, i el suport actiu del Govern de la Generalitat.
Tenim una oportunitat única per impulsar a tot el territori Agencies Locals (o comarcals) d’Energia (establint noves aliances i millorant la cooperació entre les entitats, administracions i el sector privat productiu) que ens permeti fer un salt i consolidar una veritable xarxa pública d’operadors d’energia, amb milers i milers de clients i productors d’energia solar, de cooperatives de consum i comercialització i agències energètiques ja existents. Ens hem de convertir en un operador (ajuntant multiplicitats de petits productors), amb un nombre d’associats i capacitat productiva tal, que ens permeti seure a la taula on es prenen decisions polítiques energètiques.
Durant aquests 20 anys les ciutats i municipis ja han recorregut un llarg camí, tenen coneixement i bones pràctiques. També tenim recursos de la UE. Cal ara voluntat política (mancomunada) i una actitud responsable. No podem perdre aquest tren, ens juguem el futur.
De la Declaració de Rubí (2002) a la Declaració de León (2003)
En aquesta segona part vull reivindicar (molt sovint sembla que tot comença ara) algunes de les referències que poden ser útils en aquests temps complicats. No partim de zero. Anem a pams.
Al febrer de l’any 2000 (he furgat amb els meus arxius personals), amb Núria Buenaventura (ICV) d’alcaldessa, es crea a Rubí el Centre d’Estudis i Formació de les Energies per promoure l’estalvi energètic i les energies renovables. S’ubica a l’edifici de RUBI+D. L’any 2002 es posa en marxa la Declaració de Rubí, per una nova cultura energètica. El mateix any s’aprova i es posa en marxa el projecte europeu URB-AL Energies renovables i oportunitats d’ocupació, en col·laboració amb l’UPC. El “Rubí brilla” d’avui té molt a veure amb aquell impuls i itinerari dels anys 90 i començament del 2000. Ens hi sentim orgullosos d’haver participat en aquesta llavor. Unes pinzellades al respecte.
La Declaració de Rubí, es va presentar el mes de febrer del 2002 amb un enunciat inequívoc: Per una nova cultura energètica, i quatre apartats molt explícits: Una xarxa de subministrament elèctric de qualitat, el soterrament i/o/desviament de les línies d’alta tensió de les zones urbanes, una tributació local justa de les empreses elèctriques, i el foment de l’eficiència energètica i energies renovables. Aquesta experiència (municipis adherits, Universitats i centres de recerca, entitats socials), per integrar de manera mancomunada esforços, coneixement i capacitat de negociació, va arribar al Parlament de Catalunya instant al Govern de la Generalitat i les empreses de subministrament elèctric al soterrament de les línies d’alta tensió a les zones urbanes.
Rubí va liderar el que podríem definir com a primer “lobby” local per empenyer en favor d’un canvi de cultura i també de model energètic. Més de 116 ajuntaments catalans i més 30 organitzacions mediambientalistes s’aplegaven per interlocutar amb el Govern de la Generalitat i amb les empreses subministradores, plantejant un canvi de prioritats i posant en valor el paper actiu de les administracions locals.
Els diferents grups de treball van propiciar que a finals del 2002 és convoqués a la FMC i l’AMC, a les empreses del sector elèctric i a la Direcció General d’Energia de la Generalitat de Catalunya per iniciar l’estudi i establir ordre de prioritats per soterrar i/o desviar les línies d’altre tensió que travessaven molts dels espais urbans i altres indrets del territori.
La Resolució del Parlament de Catalunya 1552/VI instava al Govern de la Generalitat a obrir un procés negociador amb les empreses de subministrament elèctric per al soterrament de les línies elèctriques en l’horitzó del 2010. A l’inici de 2003 s’aprova el “Decàleg de propostes i compromisos” (150 representants) per treballar per una nova cultura energètica. Amb la voluntat de propiciar un canvi de model energètic.
És ben cert, que no vam avançar més en l’apartat de la tributació justa de les empreses elèctriques ni amb la qualitat del subministrament elèctric. Aquesta experiència de municipis associats (per una nova cultura energètica) es va diluir amb el relleu i nou mandat municipal del PSC a Rubí. Si s’hagués mantingut actiu, possiblement, la resposta a la pobresa energètica durant la crisi que arrosseguem des del 2008 (inhibició i prepotència de les elèctriques fugint de les seves responsabilitats i les declaracions i lleis institucionals) i la necessària promoció de l’eficiència energètica als habitatges hauria estat ben diferent.
Sobre aquest tema us convidem a consultar la publicació: SAM (DIBA), JULIOL 2005, Present i futur de l’energia.
La Declaración de León (Nicaragua)
El mateix any s’aprova i es posa en marxa el projecte europeu URB-AL Energies renovables i oportunitats d’ocupació, en col·laboració amb l’UPC, que lidera i coordina l’Ajuntament de Rubí. Participen municipis de Grècia i Espanya de la UE i municipis de Nicaragua, Honduras, Argentina, Ecuador, Venezuela i Paraguay d’Amèrica Llatina. Els objectius principals són els de identificar les oportunitats d’ocupació, elaborar un catàleg de perfils professionals i promoure seminaris internacionals d’informació i debat, sobre les potencialitats de les energies renovables als municipis. El primer d’ells es va realitzar a la ciutat de León (Nicaragua) el 5 i 6 de febrer de 2003, aprovant una Declaració que volia comprometre el desenvolupament local amb el foment de les energies netes, eficients i renovables, generadores de noves ocupacions, activitats econòmiques i empresarials.
Ara, a l’inici de l’any 2021, vint anys més tard, la COVID-19 ha fet aflorar la dimensió sistèmica d’aquesta crisi: una crisi ecològica, econòmica i social que ha accentuat les desigualtats i les precarietats, particularment de la gent m és jove. Un model de producció i de consum qüestionat per sindicats, moviments socials i altres xarxes que treballen ja en un altre lògica, l’economia del bé comú. Una gran oportunitat per aplicar coneixement, innovació i recursos al desenvolupament de noves ocupacions associades a l’eficiència energètica i les energies renovables. Particularment en la rehabilitació a gran escala del parc d’habitatges de les nostres ciutats. Multiplicant les auditories energètiques a les llars, facilitant la requalificació de persones més grans de 45 anys, i oferint noves professionalitzacions i ocupacions a la gent jove, associades a la regeneració d’habitatges, la modernització ecològica dels polígons industrials i la creació de captadors solars als sostres industrials i edificis públics i municipals. Un pla de transició energètica integral que possibiliti la qualificació de milers de treballadors autònoms i obri noves oportunitats a les petites i mitjanes empreses.
Aquest contracte social i a gran escala per una transició energètica justa, generadora de noves complicitats i esforços mancomunats (municipis, agents econòmics i socials del territori, universitats, altres institucions), ha de permetre presentar projectes de gran ambició en aquesta oportunitat que ens brinden els fons de recuperació europeus. Difícilment trobarem una millor oportunitat. Municipis i ciutadania haurien de teixir les aliances necessàries per fer possible aquest repte.
Domènec Martínez
Coordinador de la Declaració de Rubí (2002/2003)
Coordinador de l’Àrea de Medi ambient de la Diputació de Barcelona (2003/2007)
nascutel49 