nascutel49

A propòsit de la presentació del llibre de Txema Castiella El Guti. L’optimisme de la voluntat, a Rubí

Agraïments

Al Pau Navarro, regidor de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Rubí, per convidar-me. Rubí ha estat durant 13 anys la meva ciutat d’adopció i professional.

A la Núria Buenaventura, que com alcaldessa, va comptar amb mi per l’impuls i desenvolupament dels projectes de RUBI+D, entre ells la Declaració de Rubí, per una nova cultura energètica (l’any vinent farà 20 anys!), i l’aventura de Coordinar l’Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona, presidida per ella, del 2003 al 2007 (els anys del tripartit amb la Conselleria de Medi ambient i Habitatge (Salvador Milà), i l’Imma Mayol a l’Ajuntament de Barcelona (Txema Castiella, poliglota i expert en relacions internacionals, també hi era). Després va arribar “el govern dels millors” presidit per Artur Mas, i es va aprovar la Llei Òmnibus (23 de desembre de 2009) “s’ha de treure els pals a les rodes”, deien per justificar-ho, a la pràctica volia dir modificar tots els textos legislatius del tripartit i eliminar tota la legislació mediambientalista. L’emergència climàtica foragitada de l’acció de Govern.

Al Txema Castiella, l’autor, que ha fet un llibre magnífic, com li vaig dir de seguida que el vaig tenir a les mans. És un llibre fet amb molt de talent, molt coneixement i molta sensibilitat. Però sobretot és un llibre que ajuda a entendre la història del nostre país. Des de l’europeisme, la cooperació i l’acceptació de la diversitat per combatre els dogmatismes.

M’agradaria fer algunes aportacions seguint el fil del llibre, un grapat de petites històries que van molt trenades amb els temps i la figura de l’Antoni Gutiérrez Díaz.

Ep! em reservo les històries del Guti vinculades a Terrassa, i d’aquesta manera afegim un xic d’interès quan fem la presentació a la meva ciutat.

Ho faré avui amb imatges o pantalles de diferents èpoques. Aquestes reflexions les trobareu després al meu Blog, conjuntament amb les coses que vaig escriure en relació al Guti al gener 2007 (Treball 164). També les paraules a l’acte homenatge que es va fer el mateix any, 16 de febrer de 2007 al Teatre Musical de Barcelona.

Quan vaig començar a llegir el llibre anava marcant amb unes notes les pàgines del text. Suggerències sobrevingudes. Moltes. Són vivències i mirades molt ajustades als temps que ens va tocar viure.

L’Antoni Gutiérrez Díaz va néixer l’any 1929, jo l’any 1949. Quan el vaig conèixer, abans dels vint anys, ell encara no tenia 40. Era l’any 1968, el maig francès i l’agost dels tancs soviètics esclafant la primavera de Praga. El Dr. Gutiérrez Díaz ja era un personatge llegendari per nosaltres, els més joves. He tingut la gran sort de compartir amb ell diferents etapes:

• Com a responsable de la JCC, de la UJCE i membre del CC del PSUC, des del III Congrés.
• Com a responsable de Propaganda i membre del CE i del Secretariat del PSUC des del 1977 fins l’any 1981.
• Com a responsable del PSUC de Terrassa, de 1981 fins al 1984 (pendent presentació Terrassa).
• Com a membre de l’àmbit temàtic Europa, els anys 90, quan l’AGD era Eurodiputat.
• Com a responsable del programa electoral de les eleccions al Parlament europeu (Raül Romeva, candidat d’ICV al 2004) i la campanya sobre el referèndum de la Constitució europea, l’any 2005, a on el Guti aglutinava les posicions del SI, que vam perdre.

Un recorregut (i un aprenentatge de luxe per mi) de gairebé 40 anys! Ja sabeu que la figura d’en Guti era molt potent i avui també molt enyorada. Vaig aprendre la importància del rigor i la disciplina en temps de clandestinitat, el valor del compromís en la sortida a la superfície, i la reflexió sense dogmes com a instrument analític.

He seleccionat cinc flashos com argumentari.

Primer. AGD i la JCC i UJCE (1968/1977)

El suport actiu a la creació i desenvolupament de la JCC i després amb la consolidació de la UJCE, inequívoc per part de l’AGD. Crec recordar que la primera reunió del Secretariat del CE per tractar el tema de la joventut es va fer l’any 1968 (jo era responsable de la JCC de Terrassa), amb la presència d’en Zacarias Banqué. L’any 1976 és la data de la IV Conferència UJCE, que es fa a Sentemenat/Barcelona (els llocs i les fotos responsabilitat de l’Agustí Daura, capellà, i de la Consol). Encara en clandestinitat. Aquí el veiem amb Pilar Brabo que era la representant del CE del PCE. L’AGD va ser la millor icona del Primer Congrés de la JCC, l’any 1977.

Segon flash. AGD, Secretari General del PSUC, 1977/1981. Partit de lluita i de govern. “La revolució de la majoria”. Socialisme en llibertat!

DM, Responsable de propaganda del CE del PSUC, AGD escollit Secretari general l’any 1977. Allò volia dir moltes coses. De les publicacions clandestines a una nova manera de comunicar. Fer arribar les publicacions del PSUC, les deliberacions del Comitè Central. Per començar preparar les Campanya pel SI a la Constitució de 1978 (sense fissures!), direcció Ramon Espasa. L’Estatut d’Autonomia 1979 (creativitat Pilar Villuendas). Preparar les eleccions municipals 1979 (Jordi Borja) i les primeres eleccions autonòmiques de 1980 (amb Josep Benet de cap de llista). No entro en el detall, però us podeu imaginar la intensitat de la política i la qualitat de la gent implicada, en aquells temps a on tot estava per fer. Les Festes de Treball, els difusors de Mundo Obrero i de Treball, la divulgació de les publicacions i el Programa del IV Congrés a les Agrupacions.

La fotografia de la Monumental de 1978 és ja tot un discurs europeista, Barcelona, capital de l’eurocomunisme. Que volia dir: una manera pròpia (crítica amb el socialisme real) d’entendre la via al socialisme. Inspirada en la Declaració de Livorno de 1975. “Els comunistes italians i espanyols declaren solemnement que en la seva concepció de l’avenç democràtic devers el socialisme en la pau i la llibertat expressa, no una actitud tàctica, sinó un convenciment estratègic, que neix de la reflexió sobre el conjunt d’experiències del moviment obrer i sobre les condicions històriques específiques dels respectius països en el context europeu occidental.”

Aquell any van segrestar (abril de 1978) a Aldo Moro (Democracia Cristiana), un mes més tard va aparèixer mort. Una delegació del PSUC (síntesi de l’Antoni GD), Jordi Borja, Paco Trives i jo mateix havia arribat a Torí, la capital del Piamont el dia abans del segrest. Es liquidava la formulació del “Compromís Històric” feta per Enrico Berlinguer a Itàlia. El míting de la Monumental es fa el 29 de maig de 1978. La figura d’Alfons Carlos Comín destaca. Cristians al partit.

La línia estratègica pròpia amb pau i amb participació democràtica de la gent quedava dinamitada. La “revolució de la majoria”, resultava incompatible per l’OTAN i també per les ortodòxies de Moscou. Començaven les lluites sectàries internes, les conspiracions, i els errors de la direcció que ens vam portar al desastre del V Congrés , l’any 1981. No es defensava una paraula, sinó una concepció de fons.

Les eleccions del 82 van ser un cop molt dur. Simón Sánchez Montero: “La gent estava contenta…, però nosaltres no poden gaudir d’aquesta alegria”. Els socialistes van rebre la confiança majoritària, majoria absoluta per liderar el canvi. Els comunistes dividits, marginats i reduïts a quatre parlamentaris. Un del PSUC.

Tercer flash. AGD, EURODIPUTAT, President de la Comissió de política regional del Parlament Europeu. Àmbit temàtic Europa

L’AGD va exercir la seva condició d’europarlamentari amb autèntica devoció, com es pot veure en el llibre. Recordant-nos sempre que nosaltres som Europa, fent una pedagogia activa per sentir-nos ciutadans d’Europa. Les celebrades excursions al Parlament d’Estrasburg. I molt important, més enllà dels grans discursos, per ell totes les batalles eren importants. Va visitar el Vallès, els centres d’innovació (el de Cerdanyola i el de Rubí), animant-nos a aprofitar els recursos de la UE: els fons de cohesió, les xarxes europees i algunes iniciatives comunitàries com l’URBAN a Sabadell i Rubí explorar les xarxes internacionals i els centres d’innovació. Vam fer un bon aprenentatge que vam continuar amb el RUBI+D.

Punt i apart l’Organització temàtica Europa, amb la Mª Àngels Espuny com a responsable, on s’informava, de l’activitat parlamentaria a Europa, es debatien els grans temes, i s’organitzaven les xerrades al territori de Catalunya. Una veritable escola de formació.

Ja sabeu que el Guti no va ser escollit europarlamentari al 1999, per pocs vots. Però lluny de possibles retirades el Guti va continuar el seu combat per una Europa social, més democràtica, més ecològica i més compromesa amb la pau i la cooperació. Des de la divulgació als mitjans, la reflexió i l’acció, si calia. Com he deixat escrit “A la campanya del referèndum de la Constitució europea, el Guti, em trucava gairebé cada dia, per comentar-me com anaven els actes en favor del SI, i per afegir noves raons i arguments”. Era l’any 2005.

Un any més tard, a l’octubre de 2006, el Guti mor a la Mútua de Terrassa (després d’haver estat hospitalitzat greu a Santiago de Compostela).

Quart flash: Estimat Guti

Vaig tenir el privilegi de parlar (amb molts altres companys i companyes que van participar, entre ells Anxo Guerreiro “Geluco”), a l’acte d’homenatge Estimat Guti que es va fer el 16 de febrer al Teatre Musical de Barcelona. També vaig voler escriure a Treball, 164, començament de l’any 2007 aquests “retalls d’històries mínimes”.

Cinquè flash: El passat sempre torna “Julià”, Carabanchel, Burgos, la Model. ACEPF

La Memòria i el compromís per les llibertats democràtiques i els drets socials, són un patrimoni col·lectiu que cal preservar. El Guti no va fugir d’estudi amb aquests temes. Com es recull al llibre (pàgina 481):

“L’any 2001, quan es comença a desenvolupar una corrent de pensament crític sobre la Transició, l’AGD no va voler defugir aquest debat. Quan li pregunten:
–Quines errades de la Transició esmenaria?
–Cap ni una: d’això se’n diu una ucronia, joc al qual no jugaré mai. Jo vull
canviar el futur, no el passat.

El Guti feia seves les paraules dels treballadors de la Pegaso “vam fer tot el que vam poder”. Però també afegia el seu neguit lamentant autocríticament que les polítiques de reconciliació nacional preconitzades pels comunistes (un dels enemics preferents de la repressió franquista) per acabar amb la dictadura, s’haguessin pogut identificar amb l’oblit. Dues concepcions ben diferents. “Fins al punt de facilitar falsificacions desaprensives per part dels ideòlegs de la dreta”.

En relació al tema de les estàtues, i a propòsit de l’actitud del PP de rebutjar la retirada d’una estàtua de Franco a Santander, va escriure el 2002: En cas de mantenir-la caldria retolar-la amb claredat, a fi d’evitar equívocs: “General fascista que encabezó la rebelión contra el Gobierno democrático de la República y que tres la guerra sometió a España a una despiadada dictadura.”

El cert de tot plegat, és que a la pràctica, amb el desplegament institucional democràtic i d’integració a Europa, i també amb el protagonisme d’ETA, (cal llegir el seu article indignat per l’atemptat a José Ramón Recalde, pàgina 498 i cal recordar que el 14 de febrer de l’any 1996, l’ex president del Tribunal Constitucional, el progressista Tomás i Valiente, un home tolerant i que defensava la concòrdia, va ser assassinat al seu despatx de la Universitat Autònoma de Madrid, a on havia tornat i anava sense escolta), vam trigar molt a parlar de memòria històrica. No som els únics, França i Alemanya ho van fer els anys 80! Ara tenim una nova oportunitat amb la Llei de Memòria Democràtica que entrarà al debat parlamentari.

A Catalunya el Memorial Democràtic es obra del Tripartit (Conselleria de Joan Saura, ICV-EUiA), l’any 2007, recollint la proposta que va fer l’ACEPF (de la que ell va formar part), al gran acte del Liceu del 2002 (l’any vinent farà 20 anys).

Quan es va tancar la Model, l’any 2017 es va fer una exposició “La Model ens parla”, ens van convidar a visitar-la. Doncs bé, ni El Guti, ni el Cipriano, ni en Rozas, ni Tomasa Cuevas…, apareixien. La resistència guerrillera, les lluites obreres, estudiantils, el combat dels anarquistes, socialistes, comunistes, la gent de CCOO i del PSUC havien estat escombrats de la història de la presó. No encaixaven amb els “relats” dominants. La nostra ACEPF, vam fer acte de presència i en una de les fotos que jo porto vaig reivindicar la figura del Guti.

Annexos :

Barcelona, 16 de febrer de 2007 (Acte d’homenatge)

Amigues i amics,
Com ja sabeu Julià era el nom adoptat per l’Antoni Gutièrrez Díaz per preservar la memòria d’un militant comunista afusellat per Franco una matinada del mes d’abril de l’any 1963. Al primer club de la joventut comunista que vam crear a Terrassa l’any 1966, li vam posar les inicials de Julian Grimau. Un gest, també modest, per salvar els mots, i preservar la memòria militant en el combat contra la dictadura.

Així va créixer la JC de Catalunya, als barris, als instituts, a les fàbriques (cal recordar que la gent treballava a partir dels 14 anys), a CCOO, a les manifestacions, i vam fer nostres els crits i les cançons de llibertat, i el Diguem NO, i les proclames de revolució i la Fera ferotge, i la poesia necesaria (de Grabiel Celaya y de Pablo Neruda), i el “què volen aquesta gent que truquen de matinada”, i la lluita pel demà que la figura d’en Guti feia més propera i més creïble.

La segona emoció com a joves comunistes va ser el descobriment de París, a finals del anys 60, Austerlitz i les cites clandestines, Pigale i les reunions del comitè Central; i més tard els tancs soviètics decretant la fi de la primavera de Praga, i per sort la bona nova de l’Assemblea de Catalunya llibertat, amnistia, estatut d’autonomia, i coordinació amb el pobles d’Espanya. Una proclama, sens dubte revolucionaria, amb el segell innovador d’en Guti.

Després vindrà l’onze de setembre de 1973 a Xile, emocions compartides en una reunió del comitè executiu de la JC a Terrassa presidida pel Guti. Calia organitzar la solidaritat amb el poble de Xile i d’Amèrica Llatina, víctimes de ferotges dictadures militars i dels governs dels Estats Units. Per sort ben aviat vam tenir la primavera dels clavells a Portugal, i la de Grècia. L’Europa del sud canviava. Calia expressar amb més força, deia en Guti, la revolució de la majoria, la vindicació del socialisme en llibertat, i la proclamació de l’eurocomunisme, una forma d’entendre el nostre europeisme.

Sota aquestes consignes ben intencionades, en Guti representant al PSUC i Pilar Brabo representant al PCE, ens van acompanyar a la IV Conferència de la Unión de Juventudes Comunistas de España, que amb la presència de més de 200 delegats de tot Espanya vàrem fer, il·legal i clandestinament, a Sentmenat i a Barcelona, el mes d’octubre de 1976. Proclamant el dret de vot als 18 anys, i els drets socials de la joventut.

Fa menys de dos anys, el juny del 2005, recordàvem aquestes coses al Museu d’Història de Catalunya, amb motiu del 35è aniversari de la Constitució del Comitè Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya. En Guti, també ens va voler acompanyar, i de manera discreta es va acomiadar. “Salut i bon treball”.

Vull afegir, Antoni, que compartir els teus somnis i utopies, el teu combat, ha estat tot un privilegi.

Domènec Martínez

Treball, 164, 2007

AGD. Retalls d’històries mínimes

La primera vegada que vaig sentir parlar del Guti, va ser a través del meu oncle Domingo Rivas. Aquest havia coincidit amb ell i amb Julián Grimau a la presó de Burgos. La presència del doctor Antoni Gutiérrez Díaz al seu enterrament, desembre de l’any 1965 a Terrassa, desafiant a la brigada político-social, també ben present, esdevenia un signe d’afirmació militant comunista i de solidaritat amb la gent del PSUC de Terrassa d’aquells temps.

Aquests retalls (a través de la meva vivència personal i intransferible), aprofitant uns papers que vaig passar al Guti el desembre del 2003, pretenen il·lustrar algunes d’aquestes històries mínimes…, però imprescindibles. El seu vincle amb Terrassa, el seu suport actiu a la JCC i la UJCE, el combat per l’eurocomunisme (no per defensar una paraula sinó una concepció de fons: el socialisme en llibertat), i el seu europeisme des de les institucions, la reflexió, l’acció pedagògica i el combat polític.

Anem a pams. La relació d’en Guti amb Terrassa, té moltes expressions i referències personals. Molts d’aquests protagonistes ho poden avui corroborar segurament millor que jo. En Guti va conèixer molt bé “Terrassa la Roja”, per diferents vies (gent de la resistència cultural i professional, de les instàncies unitàries i democràtiques, de la militància comunista i del moviment obrer…), però particularment a través de la seva admiració (mútua) amb el Cipri, Cipriano García, ambdós del Comitè executiu del PSUC, i tots dos uns referents per molta gent jove, com a veritables lluitadors (i innovadors) de la lluita política contra la dictadura i del insurgent moviment sindical de CCOO.

Uns anys més tard, l’any 1968, vaig ser convidat a participar, com a responsable de la JC de Terrassa, a una reunió monogràfica del Secretariat del PSUC per avaluar les possibilitats d’impulsar i organitzar la lluita de la gent jove contra la dictadura i de crear el Comitè Nacional de la JC de Catalunya. El Guti hi era, i va encoratjar-nos a tirar endavant aquest procés que va permetre la constitució del Comitè Nacional de la JCC, el juliol de l’any 1970.

El III Congrès del PSUC, l’any 1973, va significar la incorporació d’un bon grapat de gent jove al Comitè Central, en Joan Busquet, posterior Director de Treball, i qui escriu aquestes ratlles, proveníem de Terrassa. Per molta gent de la meva generació en Guti era la creativitat viva, l’artífex i inspirador de les instàncies unitàries, que com l’Assemblea de Catalunya, vam marcar un punt i apart en la mobilització del poble de Catalunya per la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals. I també un referent per la constitució de la Junta Democrática de España, a on en Guti va fer, igualment, una important contribució.

El mes d’octubre de l’any 1976, es va celebrar clandestinament a Sentmenat i posteriorment a Barcelona, la IV Conferència de la UJCE (Unió de Joves Comunistes d’Espanya), amb la presència de 196 delegats de arreu de l’Estat. L’Antoni Gutiérrez Díaz, representava al Comitè Executiu del PSUC, i Pilar Brabo al Comitè Executiu del PCE. Entre els convidats estrangers hi va participar Massimo d’Alema, secretari general de la JC italiana.

L’any 1977, a partir de la celebració del IV Congrés, on en Guti és escollit Secretari General, agafant el relleu de Gregori López Raimundo, que passa a ser President, m’incorporo a les tasques del Comitè Executiu i del Secretariat, com a responsable de propaganda, fins al 5è congrés, aquell fatídic 1981. Van ser temps plens de vitalitat i d’il·lusions: Les Festes de Treball, el miting de la Monumental amb la presència de Berlinguer, la campanya a favor del Sí a la Constitució, l’any 1978; les eleccions municipals de l’any 1979, i les eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980. El PSUC era una força indiscutible arrelada als sectors populars, fruit d’un llarg combat, de milers i milers d’homes i dones anònims; d’una política coherent, autònoma, associada a una altre manera de ser comunistes, des de la realitat de Catalunya i amb vocació europea, de la incorporació de noves sensibilitats (cristians pels socialisme, entre d’altres), i del coratge i la intel·ligència de gent com en Guti.

Però també eren temps dels primers signes de divisió i conflictes interns. Terrassa va ser una de les primeres ciutats a on les divisions van aflorar més aviat i a on les confrontacions van adquirir més virulència. En Guti va intentar solucions de compromís per evitar-ho. No ho va aconseguir. Cal afegir que no va tenir gaire sort (o no va poder escollir encertadament) amb els diferents secretaris d’organització del PSUC. Terrassa, contra tot pronòstic, el de la seva singular trajectòria, no tenia (per 200 vots de diferència) alcaldia del PSUC a les primeres eleccions municipals. El PSC, i en Manel Royes, en particular, van rebre un magnífic i inesperat regal.

El que va succeir a partir del 5è Congrés ja és història coneguda. Ara vindrien els moments difícils pels comunistes catalans, les eleccions generals del 82, les municipals del 1983, les autonòmiques del 84, a totes aquestes cites el PSUC, en un escenari de divisions i canvis socials, perd el seu paper de protagonista principal i capdavanter de l’esquerra catalana.

Per en Guti, però, totes les batalles són importants. D’aquesta manera, i amb la col·laboració de persones molt properes, quan jo era responsable del PSUC a Terrassa, l’any 1982, apostem amb la complicitat, també, d’en Jordi Solé Tura, per la “recuperació” de la figura d’en Roc Fuentes (i del seu entorn) per encapçalar la llista de Terrassa a les segones eleccions municipals del 1983. Com és ben sabut, no vam aconseguir l’alcaldia (vam passar de 9 a 2 regidors!), però vam aconseguir recuperar a Roc Fuentes com a diputat pel Parlament de Catalunya i posteriorment com a Senador.

Europa, més enllà d’una referència abstracta, la política per fer més Europa, i recordar-nos que nosaltres som Europa, ha estat una altre de les seves passions confessables. Tenacitat (de vegades fins a la intransigència), visió global i distancies curtes. Des de l’àmbit temàtic Europa, amb la M. Àngels (i d’altres companys i companyes), he estat observador (i participant) privilegiat d’aquest combat d’en Guti, des de les institucions europees, les celebrades excursions en autocar a Estrasburg, fins al darrer acte, per petit que fos, activitats electorals pel Parlament europeu, visites al Vallés per informar-nos i aprofitar el màxim els Fons de Cohesió, les Xarxes europees i algunes iniciatives i programes comunitaris (Sabadell, amb el programa URBAN, i Rubí, van treure bon profit). Posteriorment, una falsa concepció neutralista, o equidistant entre el candidat Guti i el candidat d’EUiA, a les europees, (coincidint amb les municipals de l’any 1999), va inhibir a l’Entesa de Sabadell de la que ICV formava part, a fer campanya activa pel Guti a Sabadell. En Guti no va ser escollit europarlamentari per poc més de 3.000 vots.

Lluny de possibles retirades, en Guti va continuar el seu combat per una Europa social, més democràtica, més ecològica, més compromesa amb la pau i la cooperació…, des de les noves trinxeres: la divulgació activa, la reflexió i l’acció. A la darrera campanya pel referèndum de la constitució europea, en Guti, en trucava gairebé cada dia per comentar com anaven els actes en favor del si…, i per afegir-me noves raons i arguments.

La darrera vegada que en Guti va venir a casa nostra, a Terrassa, va ser el dia d’any nou de fa dos anys, l’any 2005. Volia saludar directament al seu amic i camarada entranyable Anxo Guerreiro (Geluco), amb qui també, com altres gallecs i gallegues hem compartit i compartim (la Consol i jo) moltes i diverses batalles. El destí ha volgut que en Guti, durant les seves darreres hores a Santiago, tingués al seu costat en Geluco i la gent de Galícia que l’estimava.

Domènec Martínez, militant d’ICV de Terrassa, gener de 2007

Nota sobre La Monumental i Torí, 1978 http://revistatreball.cat/tori-barcelona-i-la-deconstruccio-europea/