nascutel49

Vaig conèixer l’Alfons Comín a la primera meitat dels anys 70, quan va passar a formar part de la direcció del PSUC. Al costat d’altres militants de Bandera Roja que van aportar compromís, coneixement, innovació i van eixamplar la intel·ligència col·lectiva.

Enriquiment que va reforçar els vincles amb l’univers polític i cultural de l’eurocomunisme que liderava Enrico Berlinguer. Obrir una via democràtica al socialisme a Europa i reafirmar el principi de socialisme en llibertat. Gens fàcil ens aquells temps. [Un d’ells, Jordi Borja, ens va deixar aquest mes de juliol, el vam acomiadar cantant La Internacional, com ell volia. Aquí comparteixo un singular viatge a Torí, 1978.]

La seva filla, Maria Comín, present a totes les causes justes (en aquest enllaç compartim pancarta i memòria), m’ha regalat aquest llibre, obra escollida, “Cristiano en el Partido, comunista en la Iglesia”, la lectura del qual m’ha remogut emocions. La inspiradora de l´obra completa és Maria Lluïsa Olivares, l´amor i companya d´Alfons.

Aquest llibre, m’acompanya, ara, a les visites a La Model i a les aules “Testimonis de la dictadura”. Pedagogia per explicar d’on venim. Durant l’estat d’excepció, 24 de gener de 1969, quatre dies després de l’assassinat de l’Enrique Ruano a Madrid, l’Alfons és detingut a Barcelona, ​​24 de febrer, al domicili familiar, juntament amb un grup de vint persones, cristianes progressistes. «Policies amb cascos i metralletes ocupaven el replà, l’escala, la porteria i tot el carrer. (…) Després de sis dies d’interrogatori a la Prefectura de la Policia de Via Laietana, entra per primera vegada a la presó de la Model», es llegeix al pròleg. Va ser la primera vegada de les vuit vegades que va estar detingut, li van obrir dotze sumaris. Al llibre “Viure a la presó”, que no va poder publicar en vida, narra la seva estada a la Model el 1969, la carta a la seva filla Maria, quan va fer set anys “El pare no estarà amb tu”. El maig del 1969 jo també vaig habitar La Model, no tinc constància d’haver coincidit en alguna estada, però m’omple d’orgull saber que l’Alfonso, com en Jordi Solé Tura, també hi van ser aquell any, es pot lleguir a “Una historia optimista. Debate. 2024.”

“Fe a la Terra” expressa el seu compromís social i polític, a la humanitat que l’habita. En aquest procés de ruptura va tenir un guia, el pare Llanos, referent del Pozo del Tio Raimundo, a Mdrid. Reflexió i praxi, per anar per la vida. A Màlaga, l’experiència d’Andalusia, com les Escoles Professionals del Palo, on impartirà classes, li deixen una empremta permanent. Una plaça porta el seu nom i també al Puerto de Santa Maria, a Cadis, amb Rafael Alberti. «Més tard establirà una estreta relació amb una de les principals destinacions de l’emigració andalusa a Catalunya: el Baix Llobregat, especialment amb la comunitat cristiana del Nepo. El jesuïta Juan García Nieto. A Ciutat Satèl·lit de Cornellà». D’aquí va sorgir un llibre que va inspirar la nostra militància juvenil “Juventud obrera y conciencia de clase”, editat per Cuadernos para el diálogo, altres temps. Jaume Bosch, ens ha recordat aquí, en aquest article, que també el Nepo, coautor del llibre citat, va morir el mateix dia, un 23 de juliol de 1994.

El 1973 va fundar Cristians pel Socialisme, moviment inspirat en l’organització del mateix nom creada a Xile durant el govern de Salvador Allende. Va conèixer a l’escriptor nicaraguenç Ernesto Cardenal. Van fer una gran amistat. [Anys més tard, l’agost de 1998, qui escriu aquestes notes i Consol Hernández, vam tenir ocasió de parlar amb el poeta a San Carlos, al llac de Nicaragua. Recordava perfectament aquest vincle de compromís i d’amistat amb l’Alfons.] Josep Ricart i Maria Bigordà, de Terrassa, la meva ciutat, van treballar conjuntament. Són els petits filaments que serveixen per trenar històries a peu de carrer.

Recordo les reunions, encara clandestines, en llocs insòlits: seminaris i similars, les portes dels quals es franquejaven amb facilitat mitjançant el somriure i la fe cristina, autèntica, de l’Alfonso. Conservo amb especial afecte la imatge del gran Míting de la Monumental de 1978. Apareix Alfonso, inconfusible, jo una mica més lluny, a l’esquerra, després de Joaquim Sempere.

Alfonso Comín, a més d’enginyer, periodista i gran seductor de consciències, segons Manolo Vázquez Montalbán, va ser l’editor de Laia, que va posar en marxa la revista Taula de Canvi. Va editar un text el 1975 que va projectar a l’escriptora mallorquina Carme Riera: “Te deix, amor, la mar com a penyora”. Ens va commoure.

Aquest any celebrem el 90è aniversari del PSUC, una confluència de diferents partits d’esquerres que es van unir el 23 de juliol, per fer front al cop militar contra el govern legítim de la II República. Tres mesos abans ho van fer les JSUC, i algunes de les seves joves militants com la Marina Ginestà o Maria Salvo van participar de manera entusiasta a l’organització de l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936. Olimpíada que s’havia de clausurar el dia 26 de juliol, i que ara reivindiquem, 90 anys més tard.

Alfonso, va morir jove, el 23 de juliol de 1980, a l’edat de 46 anys. No va poder assistir a la primera sessió del Parlament des de la restauració de la democràcia. Havia estat elegit a les llistes del PSUC que encapçalava Josep Benet, i que va obtenir 25 escons als comicis del 20 de març de 1980.

Escric aquestes notes, just quan fa 46 anys de la seva mort, el mateix dia que celebrarem el 90è aniversari del PSUC.

Gràcies Maria. També per compartir aquestes imatges. El fil de la memoria intergeneracional.

Domènec Martínez García, afiliat al PSUC i cotitzant des de 1966.

Aquesta crònica, ha estat publicada (més breu) a libreopinante el dia 26 de juliol de 2026, amb el títol: Huellas y lecturas