El teixit social dels barris és un patrimoni que cal protegir, afirma Margarita Barañano, sociòloga de la Universitat Complutense. Comparteixo amb vehemència la seva apreciació que la vida en comunitat continua renaixent una vegada i una altra per cada clivella, en formes velles o renovades.
Al meu barri, La Cogullada, s’ha recuperat enguany la Festa Major, i la gent més jove que s’ha incorporat a l’Associació de Veïns sap fer anar les xarxes socials afegint innovació i noves formes de relació i d’intercanvi. Eines útils, més enllà d’altres addiccions, per a recuperar i preservar la memòria col·lectiva. Un patrimoni comú que ha de servir per a interpretar que els drets socials no van caure del cel. Va ser la capacitat i la tossudoria organitzada, diversa i plural, enfront dels discursos de la resignació (no hi ha res a fer) o l’individualisme (egoisme i el culte al jo, o nosaltres primer), els qui van transformar els nostres barris i ciutats. Cultura i fraternitat, per avançar, pas a pas. Fent camí en això que avui identifiquem com a cohesió social.
El mes de setembre es compliran 44 anys de la inauguració de la nostra escola: El Vallès. Va ser un 11 i 12 de setembre de 1982, la millor manera de celebrar la Diada Nacional. Moltes jornades de reivindicacions, nits d’ocupació de terrenys, assemblees, negociacions, permutes, i finalment festes populars. Convé que les persones que venen a viure al nostre barri i acudeixen a l’escola per primera vegada, acompanyant a les criatures, coneguin d’on venim. Aquí ho vam recordar.
“Estem legítimament orgullosos i orgulloses d’aquesta conquesta que hem fet possible entre tots. L’escola és nostra!”, afirmàvem en un butlletí extraordinari de 38 pàgines. Donant compte de la gran revetla popular, el festival infantil i altres activitats que van marcar un abans i un després en la història del barri. Rellegint les seues pàgines, amb col·laboradors de luxe per a una modesta publicació veïnal, he recordat a desenes, centenars de persones anònimes, que van dedicar el seu temps, les seues il·lusions i esforços. Els qui van protagonitzar aquesta gesta van rebre el reconeixement col·lectiu de la direcció de l’escola després de la seva inauguració. Aquest és el camí, per fer pedagogía: les coses poden canviar.
Redactant aquestes notes he entrat en la web de l’escola del meu barri i he trobat aquest preciós text: “L’escola El Vallès és un centre de titularitat pública que està en funcionament des de 1982 com a resultat d’una reivindicació social de les famílies del barri de La *Cogullada, situat en la zona sud de Terrassa, al Vallès Occidental”.
Convé que no s’oblidi. Els nostres barris i les nostres ciutats han canviat i s’han transformat. També minven les generacions que van protagonitzar aquestes lluites veïnals, donant pas a l’arribada de noves famílies i residents, de procedències i geografies diverses, que no coneixen aquestes petites però indispensables històries de solidaritat col·lectiva. Com nosaltres desconeixem les seves, i caldrà esmenar-ho, per a continuar sembrant esperança, cultura y fraternitat —enfront de la xenofòbia, els discursos de l’odi i la deshumanització—, [que ocupen l’actualitat informativa aquests dies], als nostres barris i les nostres ciutats.
Ens va la vida!
Domènec Martínez García
Nota: aquest article es va publicar a Libreopinante, el dia 23 d’agost amb el títol barrios y cultura
nascutel49 