L’Olimpíada que no va poder ser

Diumenge, dia 25 d’octubre, 88è aniversari del comiat de les Brigades Internacionals, vaig ser convidat a participar en aquest homenatge. Comparteixo el text que vaig llegir.

Amigues i amics: és un privilegi participar en aquest acte d’afirmació democràtica. L’homenatge d’avui, recordatori del comiat de Barcelona, conté, a més a més, un doble significat: d’una banda, rememorar aquell somni trencat de l’Olimpíada Popular de 1936. D’altre, recordar que uns mesos més tard es van formar les Brigades Internacionals a Albacete. Ho vam reviure fa poc a la ciutat d’Almansa [Brigadas Internacionales 1936/2026, 90 aniversario], amb l’equip de SIDBRINT.

De tot plegat fa 90 anys, i tot va començar aquí: a la ciutat de Barcelona.

Cal tornar-ho a recordar. A les 16 hores del diumenge d’aquell 19 de juliol de 1936, s’havia d’inaugurar a Barcelona l’Olimpíada Popular. Parada d’esportistes i folkloristes, s’anunciava a l’Estadi de Montjuïc. Pau Casals i Conxita Badia preparaven el concert d’inuaguració al Palau de la Música. Dos dies abans, amb el cop militar contra la II República, i l’esclat de la Guerra de 1936/1939 —preludi de la Segona Guerra Mundial— tot es va haver de sospendre. Però a casa nostra ja hi havia milers de joves que van venir a competir i participar, també s’esperaven unes 20.000 persones acompanyants que formaven part de les 23 delegacions d’arreu del món. Un bon grapat d’aquells i aquelles atletes va romandre a Catalunya per defensar la II República i les llibertats democràtiques davant del cop militar. Van ser l’embrió o gènesi de les Brigades Internacionals que es van organitzar el mes d’octubre. Després, els que van sobreviure, van protagonitzar la resistència i la victòria contra Hitler i Mussolini a Europa. Van pagar un alt preu per la seva militància i compromís antifeixista.

L’Olimpiada de Barcelona era una resposta genuïna de l’esport popular internacional a la celebració dels Jocs Olímpics de Berlín, que el règim nazi, amb la complicitat del COI, van convertir, 15 díes més tard, en un aparador d’ exaltació de les lleis racistes de Nuremberg i de les proclames bel·licistes de Hitler.

El Govern de la República espanyola no va enviar cap delegació oficial a Berlín. Dels pocs Governs del món. Ens hem de sentir molt orgullosos.

Com diu Carla Cid en una monografia dedicada a l’història de l’esport a Catalunya [Ràfec. Història de l’esport] Barcelona, dues vegades olímpica, la ciutat estaba preparada com a escenari per la transformació de la pràctica esportiva i una altre manera d’entendre l’olimpisme.

Durant aquest mesos, des que es va constituir la Comissió del 90è aniversari, hem rescatat noves històries i hem posat noms i cognoms a moltes de les persones esportistes i brigadistes que es van implicar amb totes les conseqüències amb l’Olimpiada Popular. (Gràcies Míriam García, gràcies Carlota Vidal). També a totes les entitats que mantenen viva aquesta memòria, tot un símbol d’organització, coratge, solidaritat i fraternitat. Tal com vam viure ahir a la nova edició de la cursa Lluís Companys i el torneig d’escacs a la Model amb el nom de Memorial Jover, que també conforma la nostra memòria.

No comencem de zero. Continuem la feina de la gent que ens ha precedit. La del 80è Aniversari i també amb l’homenatge a les persones, testimonis vius d’aquella gesta formidable. Olimpíada Popular, qualificada com “una resposta al Jocs de Berlín, organitzats per Hitler al poder, i també com a pedra de toc del formidable Moviment de l’Esport Popular Català”. Ho va recordar el conseller Joan Saura 10 anys abans, amb la inauguració de l’exposició al Palau Robert, juny de 2006, comisariada per Carles Santacana i Xavier Pujades, autors del llibre l’Altre Olimpíada.

“La commemoració del 90 Aniversari pren especial importància en l’actualiatat, en un moment en què la memòria, la cultura i l’esport han de jugar un paper clau per a fer front a l’ascens de l’extrema dreta, el racisme, la xenofòbia, el bel·licisme i els atacs als drets universals més bàsics”, diu el Manifest que hem promogut enguany, institucions, entitats memorialistes, sindicats, entitats esportives, culturals i municipals. Dins i fora de Catalunya.

S’han organitzat exposicions, xerrades, actes culturals, esdeveniments esportius i altres activitats que ens permeten difondre aquell esperit esportiu, cultural, fraternal i antifeixista. Magnífiques iniciatives de difusió a la Rambla de Santa Mónica, al Centre Memorial de la Model, al Museu d’Història de Catalunya a ciutats com a Vilanova i La Geltrú. Hem recuperat la Mulassa, el drac i els gegants, la cultura popular que volia impregnar la Olimpiada.

Ho estem recordant, també, al País Valencià i les Illes, als Pallars i el Maresme, el Vallès, la Garrotxa, el Garraf, el Tarragonés, i d’altres indrets, com a Madrid o Vallecas, amb petjades de noves entitats i gent molt jove que pren el relleu d’aquest testimoni de cara al centenari. I també veterans, com els voluntaris del CE Júpiter i CE Europa, que el 18 de juliol van una exhibició a l’Estadi del carrer Agricultura, per reivindicar aquesta memòria de l’esport popular. Juntament amb els joves de la boxa del Club Esportiu Popular de Cornellà. A tothom el nostre agraïment.

Ens emociona rebre testimonis, encara avui, de familiars que ens diuen que la seva àvia o besàvia havia estat seleccionada per venir a Barcelona, o de la gent de Múrcia o Badajoz, enviant-nos cròniques del compromís amb l’Olimpíada de Barcelona. Aquesta és una tasca de divulgació que cal continuar a les escoles. (Com s’ha fet a l’escola La Maquinista), pedagogia a les aules. I preservant, ampliant i divulgant la Memòria i cultura antifeixista de l’Olimpíada. També noves recerques acadèmiques d’altres països sobre la participació a l’Olimpiada.

Per això és molt important recuperar els noms i el rostre d’aquelles persones protagonistes. Com la de la Carmen Crespo (jugadora de la secció de bàsquet de l’equip francès, que va morir a prop de Belchite, amb 20 anys). O la de Felicia Browne, la primera víctima entre els internacionals britànics, que va morir la nit del 25 d’agost de 1936 mentre auxiliava a un milicià italià ferit: Paolo Comida, o la de Margot Moles, l’esportista més important de la República que el franquisme va condemnar al ostracisme. Tindrà una unitat didàctica a les escoles de Terrassa, a on havia nascut.

Avui, més que mai, ens interpel·la la vigència dels valors de l’Olimpiada.

No és per odi, no és per guerra

Que venim a lluitar de cada terra,

Sota el cel blau,

L’únic crit que ens escau

És un crit d’alegria i de pau.

Com sabeu el text de l’himne el va escriure en Josep M. de Segarra. La música és del gran compositor Hans Eisler, col·laborador de Bertolt Brecht, que també va haver de fugir l’any 1933, quan Hitler va arribar al poder.

El cor que ens acompanya, el Cor dels Iaoflautes (acompanyats de Félix Bosch i Pau García), l’ha interpretat a l’Estadi i al Museu d’Història de Catalunya. Els millors representants d’quell esperit, solidari i antifeixista.

Com el cartell promocional de l’Olimpíada, creat pel jueu alemany Fritz Lewy, també exiliat l’any 1933, una al·legoria a la confraternització i l’unió dels pobles del món, davant de l’apologia del nazisme.

També el Manifest, que resumeix els quatre aspectes bàsics que definien l’esperit de l’Olimpiada de 1936: l’Antifeixisme (denunciant la utilització dels Jocs de Berlín per fer propaganda del règim). L’Esport popular (com activitat de masses, oberta a tothom, i sense elitismes. Fomentant i facilitant la participació de les dones). Solidaritat internacional (obert a tots els pobles). I el discurs de la unitat de les forces d’esquerres i de les forces obreres del món.

Aquell compromís constitueix, avui, un actiu per la defensa dels valors democràtics, antifeixistes i internacionalistes davant del trumpisme, el tecnocapitalisme depredador, les dictadures de diferent signe, les guerres, i els genocidis.

[Una abraçada al company Lula que lluita avui a Brasil contra META i els tecno oligarques reaccionaris.]

Un clam contra les crisis dels refugiats, per raons espúries del capitalisme, i per l’emergència climàtica i les conseqüències del negacionisme. Un cant i un antídot contra el racisme, la violència, i la xenofòbia que agiten els estadis.

El 18 de juliol vam inaugurar (amb la presències de la regidora de Districte: Sara Belbeida), ben a prop del Pavelló de la República, un carrer amb el nom de l’Olimpíada Popular. Al barri de la Clota. Enllaçant aquest carrer amb el de la plaça Josep Fontana, i a tocar del carrer Joaquim Amat-Piniella, un referent de l’Amical de Mauthausen. Una baula pedagògica que ens ajuda a entendre millor el present.

Per aquesta raó volem reiterar la petició formulada el dia de la seva inauguració, a les autoritats i els governs pertinents: el de la Ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. És el darrer acord que vam prendre per unanimitat a la Comissió del 90è Aniversari: “Volem que el Museu Olímpic es denomini a partir d’ara: Museu de les Olimpades de Barcelona, 1936 i 1992. Establint un relat històric coherent amb el compromís i la cultura antifeixista. Serveixi de precedent la referència que va fer l’alcalde Pasqual Maragall en la inauguració dels Jocs Olímpics de 1992. “En aquest estadi s’havia de fer una Olimpiada Popular i el President era Lluís Companys”.

L’Olimpiada Popular de Barcelona, volia ser una cita esportiva, una cita cultural, un cant a favor de la pau i de la solidaritat entre els pobles. Els partits del Front Popular van donar recolçament, amb entusiasme i capacitat organitzativa.

La dreta conservadora, com la Lliga, van qualificar l’Olimpíada Popular de “la Comèdia Olímpica”, impulsada pel món jueu i comunista, deien. Els sectors ultranacionalistes espanyols, amb el seu portaveu habitual: l’ ABC, criticava l’antiespanyolisme de l’Olimpíada i expressava el seu suport a l’esport feixista d’Itàlia i Alemanya.

El moviments esportiu internacional: la Internacional comunista i la socialdemòcrata, sindicats i organitzacions d’esquerres a Europa, per primera vegada es van posar d’acord en allò que era elemental.

Hitler i Musssolini, que vam facilitar finançament i l’aviació feixista i de la Legión Cóndor per transportar “les tropes mores de Franco” a la península, ja amenaçaven els pobles d’Europa.

Muriel Rukeyser una jove periodista nordamericana de 23 anys, que va venir a Barcelona per cobrir l’Olimpíada, va escriure un text bellíssim: tothom sap com va començar aquella guerra. Giles Tremlett, que ens va acompanyar l’any passat, titula el primer capítol del seu llibre sobre les Brigades Internacionals: Bienvenidos a los Juegos. Barcelona, 19 de julio de 1936.

Aquell mirall, la Barcelona de la lluita pels drets socials y la dignitat de les persones, la Barcelona de la cultura i de l’esport popular, a la Catalunya i l’Espanya republicana, es va convertir durant aquelles jornades en un símbol de l’esport popular, la defensa de les llibertats, i la capital de l’antifeixisme al món.

Aquesta simbiosi: la vostra lluita és la nostra, va captivar el cor de David Newman, brigadista anglès, que va ser ferit a les costes de Malgrat de Mar l’any 1937 [Solidarity Parck, Malgrat 2026]; de Mijail Olexsiuk, brigadista procedent de Polonia que va escriure la seva darrera carta a La Saria, durant la batalla del Segre l’any 1938; o del metge canadenc Norman Bethune, que va relatar La Desbandá, la carretera de la mort de Málaga a Almería, febrer de 1937, i que va morir a la Xina organitzant la sanitat de la República Popular.

De tot això també parla el documental que ahir la 2 de RTVE, va estrenar, dins del programa universitari de la UNED. El podeu repescar. Aviat tindrem la segona part. Caldrà facilitar la seva divulgació a les aules. Cultura i coneixement.

Sí, a Barcelona va començar tot. El coratge, la generositat i la fraternitat intergeneracional d’aquelles dones i aquells homes, que tampoc ho van ternir fàcil, avui ens interpel·len.

Honor i glòria als i les esportistes i organitzadores de l’Olimpiada i als voluntaris i voluntàries de les Brigades Internacionals.

Domènec Martínez García, coordinador de la Comissió 90è Aniversari de l’Olimpíada Popular, 1936.