SFERIC

Em vaig perdre aquell acte del 29 de maig de 1976. També vaig estar absent —cinquanta anys més tard— el dia que es va col·locar una placa en el text de la qual es recorda el que va passar aquell dia i altres esdeveniments. Potser mereix una breu explicació.

L’SFERIC és un pavelló esportiu, a la meva ciutat, Terrassa, que va acollir durant la llarga nit de la dictadura alguns actes que van marcar el pols i el temps d’un país. Per exemple: els recitals de Raimon, el cantant més censurat i perseguit pel franquisme. I també d’altres, com el mític recital de Pete Seeger, aquell febrer de l’any 1971. Actes d’afirmació i unitat democràtica: Catalunya 70 ; i el gran miting del PSUC a finals de maig de 1976. Qui escriu aquestes notes era a la presó de Carabanchel, com hem deixat constància en alguna crònica anterior, Cinquanta anys, somnis vigents, per exercir drets considerats il·legals a l’època, avui recollits a la Constitució de 1978.

L’SFERIC, es troba a menys de mil metres de casa meva. Es practica el bàsquet i l’hoquei sobre patins. Llarga història de l’esport local de base i d’altres menesters socials. Era i és un immoble que pertany a l’església, la de la Sagrada Família. En els temps de les lluites obreres i sindicals va acollir els treballadors perseguits per la policia. També es va convertir en un espai on s’identificàven les reivindicacions veïnals. Per això forma part de l’itinerari de plaques locals de memòria que serveixen per entendre millor les transformacions socials amb el protagonisme de la ciutadania organitzada. Ho hem recordat a la presentació d’un llibre coral, i una generació minvant, que parla dels anys seixanta i setanta Quan Terrassa era La Roja, Tampoc no eren temps fàcils. Convé recordar-ho per als que defensen —per ignorància o mala fe, o ambdues coses—, que amb la dictadura es vivia millor.

El dia 21 d’octubre passat, quan es va col·locar la placa de l’SFERIC, un escenari de llibertat, tampoc hi vaig ser present. A aquesta mateixa hora reivindicàvem a l’Auditori Marcelino Camacho de Madrid la creació d’un Espai Memorial que recordi la presó de Carabanchel com un dels símbols més notoris de la repressió franquista. Ja sabem que allà on poden governar les dretes extremes el primer que fan és derogar o ignorar les lleis de memòria democràtica, eliminar les polítiques d’igualtat, privatitzar la sanitat i l’educació —també ho volen fer amb les pensions— i negar l’emergència climàtica.

Quan es publiqui aquesta crònica faltaran 15 dies per al 29-N. Una cita important amb les urnes. Lula i els seus seguidors ens han donat una gran alegria a Brasil. La ciutadania nord-americana, una nova generació plural i diversa, organitzada i compromesa, ha esmenat la pàgina als tecnomillonaris que encoratjaven l’odi, la censura i la privatització de la vida. Mai em vaig perdre una votació des del 15J del 1977. Aniré a aquesta propera cita amb la disciplina de l’esperança. Per imperatiu democràtic.

Domènec Martínez García

Nota: Aquest article ha estat publicat a Libreopinante, amb data del 15 de noviembre de 2026.


Deja una respuesta