Octubre del 1976. El combat de la JCC/UJCE per les llibertats democràtiques

Som en temps estranys, encara post pandèmics, un escenari propici per criminalitzar el jovent i els botellots, ficant-ho tot al mateix sac. Ignorant els estralls mentals, socials i col·lectius generats per un discurs edulcorat “és el mercat i les seves oportunitats” que abona i justifica la precarietat del treball, la manca d’habitatge social i emancipacions impossibles, les creixents desigualtats i l’emergència climàtica, com efectes colaterals.  Campi qui pugui, diuen! Terreny fèrtil per fer passar bou per bèstia grossa.

Fa quaranta-cinc anys els altaveus dels estaments del franquisme, també condemnaven “las algaradas callejeras, els festivals de cançó, el teatre popular, les vagues als instituts i els manifestos unitaris. L’any 1976 tot s’accelera, però veníem de lluny: resistències diverses i el combat per les llibertats, els drets socials i la restitució de la raó democràtica. Vam fer el que vam poder.

45 anys més tard, m’ha reconfortat llegir aquesta crida Construïm utopies, aprovades pels Joves Ecosocialistes aquest estiu a El Prat del Llobregat.

“Venim de molt lluny, de les lluites aferrissades per un món més just, més sostenible i més igualitari. I ens sentim plenes d’orgull. Reivindiquem la nostra història, amb honor i dignitat, i ho convertim en el motor que ens anar encara més enllà. Els fils de la nostra organització, roig, verd i violeta, són els pilars que ens guien per anar fent passes i seguir transformant el nostre entorn, el nostre país i el nostre planeta.” Tot recordant-nos que  “en un moment de crisis múltiples, de concatenació d’emergències, no hi ha res més revolucionari que assegurar una vida digna. Una vida digna per les persones, o pel gènere humà, tal i com la definia la vella tradició socialista: lluny de l’explotació de la classe capitalista.”

Els mateixos somnis que ens van impulsar a l’acció política ja fa uns quants anys. Un mateix fil conductor trenat amb el pas del temps amb els colors roig, verd i violeta, que han marcat el segle XX i aquest temps del XXI, la lluita contra les desigualtats, i per l’emancipació de les persones. Ecofeminisme o barbàrie. Amb una visió universal. Convé recordar-ho.

Per aquesta raó he volgut furgar en algunes de les seqüències i imatges que van marcar aquell any. La primavera de 1976, la II Conferència Nacional de la JCC celebrada el tres d’octubre (amb la presència de Gregorio López Raimundo) i la celebració de la IV Conferencia de la UJCE els dies 10, 11 i 12  d’octubre de 1976. També m’agrada compartir algunes referències escrites i fotografies d’aquells episodis, un temps i un país.

1976. La lluita per la llibertat i la ruptura democràtica

És encara un exercici recorrent interrogar-nos sobre la transició democràtica. Ni un compendi de virtuts ni cap enganyifa ni traïció, com afirmen els extrems. Mitifiquen la Constitució els que la van combatre (fins i tot des dels altars!) o es van abstenir; i és la causa de tots els nostres mals, consideren d’altres, pontificant des de la televisió pública (24 hores seguides) i des de les tribunes del Parlament. Convé, com deia l’Antoni Gutiérrez Díaz, El Guti, no jugar a les ucronies, un joc estèril. “Vam fer tot el que van poder”. Des de les polítiques de reconciliació nacional preconitzades pels comunistes, l’impuls a l’Assemblea de Catalunya i les mobilitzacions al carrer i les fàbriques per acabar amb la dictadura. És legítim una visió crítica sobre els pactes de la transició, però també és una frivolitat fer-ho, acríticament, fent servir una mirada condicionada pel context actual. El trànsit cap a un sistema democràtic no va ser cap camí de roses.

Durant la primavera de l’any 1976 volien fer la IV Conferencia de la UJCE (Unión de Juventudes Comunistas de España) a Madrid. Desafiant la dictadura, presidida ja per Arias Navarro, i les bandes paramilitars i feixistes els sectors més immobilistes del règim, que assassinaven impunement al carrer. Els comunistes preconitzaven la unitat de totes les forces d’oposició, la ruptura democràtica i l’ocupació de nous espais de llibertat. Aquell mes d’abril el ministre de Governació, Fraga Iribarne,  va autoritzar el primer congrés legal de la UGT des de la República, amb molts suports i delegacions internacionals. També va ordenar la detenció d’un grup de dirigents de la UJCE, acusant-los de preparar les mobilitzacions del primer de maig. Tortures i interrogatoris a la DGS, amb l’aplicació de la llei antiterrorista, i presó a Carabanchel i Yeserías. La resignació no va ser la resposta. Milers i milers de joves militants comunistes es van implicar en les mobilitzacions al carrer. També es van prodigar els actes de sortida a la superfície de les nostres organitzacions. Jo em vaig perdre el míting del PSUC a Terrassa del 29 de maig. Tot això ho vam explicar a “25 años no es nada”, l’any 2001, també en aquests articles recents.

Octubre de 1976. II Conferència Nacional de la JCC

“La voluntat de fer pública aquella part de l’organització que abans s’havia reservat en la clandestinitat es va fer palesa amb la convocatòria d’una roda de premsa per anunciar la realització a primers d’octubre de la II Conferència Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya. Tanmateix encara s’estava en dictadura i la primera intenció de fer-la obertament en el Centre Social de “Les Arenes” de Terrassa, prohibida per la dictadura, obligà a amagar l’emplaçament de la trobada. Finalment, el 3 d’octubre de 1976 s’inaugurava a una escola de Barcelona. S’hi aplegaren 300 delegats de més de 60 localitats.” Aquesta és la crònica recollida a Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980), el llibre de Xavier Domènech Sampere. Entre els presents hi havia Gregorio López Raimundo, expressant la seva alegria “por encontrarme con vosotros en la reunión más amplia que he hecho aquí en el interior del país, después de la guerra”. També hi havia Pablo Morales, alliberat després de quatre anys de presó. També va assistir Ángel Ezama, cap visible del secretariat polític de la UJCE, i representants de diferents organitzacions i moviments juvenils de Catalunya. Manolo Vázquez Montalbán fa fer una ressenya a Triunfo. “Mientras la clase obrera da la medida de su presencia histórica en Sabadell y la vanguardia política hace otro tanto en París. En el campo juvenil el encuadramiento es un fenómeno cotidiano, y tuvo recientemente su expresión en la reunión de la juventud comunista del PSUC, presidida nada menos que por Gregorio López Raimundo.” Es va escollir un Comitè Nacional de 88 membres i Josep M. Riera va ser escollit com a nou secretari general de la JCC.

Barcelona. IV Conferencia de la UJCE. 10, 11 i 12 d’octubre

Una cosa portava a l’altre. “Para el día 12 de octubre, la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE) tiene prevista la celebración de su IV Conferencia. Y lo hará abiertamente, abandonando la clandestinidad impuesta por la dictadura, en el cine San Pol de Madrid, al que asistirán mil delegados en representación de las nacionalidades y regiones del Estado español. Días atrás, la UJCE presentó en el Ministerio de la Gobernación la notificación de tal convocatoria, de la que figuran como promotores Concha Fondo y Domènec Martínez.” Això és el que deia Mundo Obrero, anunciant la Conferència. La dictadura va prohibir i denegar aquesta possibilitat. Però la vam fer, clandestinament, a Sentmentat (un seminari, que havia estat prèviament reservat per Consol Hernández, i Agustí Daura, capellà del PSUC, per una trobada de joves), durant els dos primers dies: 10 i 11, i posteriorment la seva projecció pública a Barcelona el 12 d’octubre (a l’església de la Verge de Montserrat del barri del Guinardó).

Als documents aprovats es diu que s’ha celebrat la IV Conferència amb la presència de 196 delegats i delegades de la JC de Madrid, Euskadi, Galicia, Catalunya, Illes, Extremadura, Andalucia, Asturias, País Valencià, Murcia, Albacete, Aragón, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, León y Emigración. Amb la presència de Pilar Brabo Castells i Antoni Gutiérrez Díaz, en nom del PCE i del PSUC. Es van debatre tres ponències presentades per Àngel Ezama, Domènec Martínez i Víctor Viñuales. Es va escollir un Secretariat polític, i a Àngel Ezama com a secretari general, a qui vaig substituir més tard, a l’incorporar-se al servei militar. L’acte de presentació de la direcció i conclusions de la IV Conferència es va fer a cara descoberta amb periodistes convidats i va ser conduit per Josep Palau. Va comptar amb la presència de representants de diferents moviments i organitzacions polítiques juvenils de l’Estat i de la JC d’arreu d’Europa, així com de la FMJD “la Federació Mundial de la Joventut Democràtica”. Entre ells Jean Michel Català, secretari general del Moviment de la Joventut Comunista de França; de Jean Charles Negre, secretari general de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (la internacional de les Joventuts Comunistes); de Massimo d’Alema, secretari general de la Federació Juvenil Comunista d’Itàlia (FGCI); i també representants de la JC de Bèlgica, Grècia, Xile i del Front Polisario. Cal destacar la capacitat organitzativa de la JCC, i particularment, de l’equip de la JC de l’Emigració, amb José Manuel Fernández al davant. Era la primera vegada també que es feia a l’interior una reunió de militants comunistes tan nombrosa. Segons es va recollir a Horizonte, corresponsals de 16 diaris, revistes i agencies van estar presents. Entre ells els periodistes Xavier Vinader i Andreu Claret.

L’any 2011, aprofitant l’aniversari de 25 anys, vam fer un recull en castellà que m’agrada incorporar en aquest relat.

De tot això ara han passat 45 anys. Vam fer el que vam poder. Les primeres eleccions democràtiques del 15-J, amb l’elecció de Josep M. Riera com a Diputat al Congrés. Vam participar activament en l’elaboració i defensa de la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 1979. Vam portar la veu de la JCC i propostes de polítiques de joventut a les ciutats i pobles amb eleccions municipals de 1979, i vam estar presents al Parlament de Catalunya, formant part de la candidatura del PSUC, presidida per Josep Benet, independent, a les primeres eleccions autonòmiques del 1980. Calia construir un nou sistema amb el restabliment de les institucions democràtiques. Començava un nou temps i tot estava per fer. “La Joventut Comunista, en tot el que es va proposar i van fracassar també valia la pena fer-les”. La lluita per una vida digna en un planeta habitable, és avui més vigent i urgent que mai. 

Domènec Martínez 

Text en català i castellà: Transició 1976. JCC/UJCE, la lluita per la llibertat


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s